Quan
el 22 de novembre de 1968 els Beatles varen publicar el seu nou disc,
anomenat simplement The Beatles,
la premsa el va rebre amb entusiasme. “L’esdeveniment musical més
important de l’any”, deia The Times; “carta mundial de la
música contemporània, dibuixada amb una perspicàcia única”,
rematava The Sunday Times.
Però
més enllà de la música, l’element visual del nou disc dels
Beatles cridava poderosament l’atenció. Lluny de la vitalitat
colorista de la portada de Magical
Mystery Tour
(desembre de 1967) i, sobretot, de l’impacte visual del Sgt.
Pepper’s (juny de 1967), el nou disc
es presentava amb una portada totalment blanca, en la que a penes es
distingia el nom del grup gravat en relleu i uns misteriosos números
a la part de baix a la dreta.
Els
primers rumors anaven en la direcció
d’atorgar la paternitat de la portada a John Lennon i la seva nova
parella, l’artista japonesa Yoko Ono. Però, realment, es tractava
d’una obra que tenia a veure amb el pop art, signada per Richard
Hamilton.
Richard
Hamilton i Pau McCartney s’havien conegut arran d’una exposició
de l’artista a la galeria Indica de Londres promoguda
pel galerista Robert Fraser. McCartney va quedar impressionat per
l’obra Swinggeing London 67,
un collage amb notícies de l’arrest del mateix Fraser i Mick
Jagger per possessió de substàncies estupefaents i va proposar
Hamilton de treballar en la portada del nou disc dels Beatles. Més
tard l’artista recordaria la primera trobada amb el grup a les
seves oficines i com el van fer esperar llarga estona mentre un
brogit de gent es movia al seu voltant, fet que quasi provoca la seva
deserció del projecte.
En
contraposició a la portada que el també artista pop Peter Blake va
preparar per al disc Sergeant Pepper’s
Lonely Hearts Club Band, Richard
Hamilton va presentar una portada completament blanca, amb el nom del
grup marcat en relleu. Hamilton fins i tot va suggerir el nom del
disc, en comprovar que cap dels 8 discos precedents portava el nom
del grup i amb la clara voluntat minimalista en què s’havia de
convertir tot el projecte.
El
disc doble, que aplegava les 34 cançons que havien enregistrat entre
el 30 de maig i el 16 d’octubre d’aquell 1968, s’acompanyava
d’un pòster amb un collage de fotografies del grup que McCartney
va recollir entre els seus companys i que ajudaria a muntar. Paul
recordaria més tard la seva impressió com a “ajudant” de
Hamilton i les tasques de muntatge, amb la utilització dels espais
negatius per a que “la composició respirés, per a que no resultés
massa densa”. Al darrera del collage hi havia les lletres de les
cançons i, encara, s’hi van afegir 4 fotos individuals de John,
Paul, George i Ringo. Contràriament al que era habitual fins aquell
moment, els dos discos no s’extreien de la funda pels costats sinó
per la part superior.
Malgrat
tot, alguna de les idees de Richard
Hamilton va ser rebutjada. Així, va plantejar que, atès que aquest
seria el primer disc editat amb el segell d’Apple Records, la
pròpia discogràfica dels Beatles, la portada podria anar tacada amb
polpa de poma, una “idea fantàstica a nivell comercial” però
difícil de portar a la pràctica. En canvi, Hamilton sí va
aconseguir que cada exemplar del disc anés numerat de manera
individual (es va fer en els primers 2.000.000 de còpies) amb la
voluntat de crear “la irònica situació d’una edició numerada
d’alguna cosa amb cinc milions [sic] de còpies”, diria Hamilton.
Però raó no li faltava: algunes còpies en bon estat del ‘Doble
Blanc’ dels Beatles s’han venut per més de 6.000 euros.
Article publicat per Ramon Moreno a la revista BONART, novembre de 2011