BARRI BAIX: HOLA I ADÉU


L’any 1990 va esdevenir cabdal en el desenvolupament de la història musical del nostre país. Aquell any el rock fet a Catalunya i en la llengua pròpia del país prenia l’impuls definitiu que l’havia d’apropar a la normalitat. De grups de rock, és cert, n’hi ha hagut sempre i han anat creant els seus propis circuits d’actuacions, amb els seu propis àmbits de difusió, etc. Però a partir del primer any de la dècada dels noranta la música rock prenia al país una importància i vitalitat com mai abans havia tingut. Les comarques gironines van ser especialment importants al mapa de rock fet a Catalunya. A Girona els Sopa de Cabra iniciaven un regnat que es perllongaria durant molts anys com a patriarques del rock nacional al crit de “bona nit malparits”, a la Jonquera els Sangtraït feien rock “sense concessions” des d’una vessant més heavy, i un temps més tard apareixeria la proposta diferent d’Umpah-Pah...

Enmig de tot el brogit inicial dos joves adolescents gironins quiceañeros, companys de col·legi, descobreixen feliçment que tenen alguns punts en comú. A la manera de Keith Richards i Mick Jagger, Lluís Costa i Miquel Pous posen en comú la seva passió musical pels Beatles, el Rolling Stones, el Who o els Pink Floyd i l’interès per la guitarra. L’un sap fer solos i l’altre sap fer acords: junts formen un grup, amb Santi Palacios al baix i Albert Pagès a la bateria (que substituiria David Oriol, que va tenir una breu trajectòria al grup) en el que seria la seva formació més estable (pel grup també hi passarien de manera breu el bateria David Pujol, Joan Albert Lapuente i Genís Costa com a cantants primerencs). Prenen el nom de Barri Baix perquè vivien a Salt i en carrers perifèrics de Girona. És l’estiu del 1988 i com és preceptiu els assajos es fan en un magatzem i les actuacions amb els germans al volant del cotxe. Costa i Pous recorden amb certa dosi de nostàlgia i molta excitació encara els esdeveniments que van viure i la rapidesa amb què es van produir i que van tenir el seu esclat a partir del 1990. I és que tot va succeir, certament, molt de pressa. Aquella colla de marrecs adolescents aviat es veurien amb un disc sota el braç i de gira arreu de l’estat acompanyant algú de la talla mítica d’Iggy Pop ni més ni menys. Miquel Pous reconeix que “vam arribar molt joves” al món de la música. La realitat va ser que el primer grapat de cançons composades pel grup (acompanyades, això sí, per les versions habituals de temes que els havien marcat musicalment) i les primeres actuacions van donar pas a un maqueta que va triomfar al programa de TV3 Èxit a on serien finalistes davant de 500 grups inscrits. Era l’any 1990  i començava un reguitzell d’actuacions que els portaria arreu de les comarques gironines i a la resta del país. Eren joves, és cert, però amb hores d’experiència ben aprofitada damunt l’escenari i amb les idees clares. En una entrevista, potser la primera que els feien, el maig del 1990 al Diari de Girona afirmaven amb contundència que “ no ens considerem ‘bollycaos’, sinó que som joves de bars i pubs. I Déu n’hi do, el que hem fet...”. A l’escenari perfeccionen la tècnica i la solidesa com a grup  i fan circular la maqueta que han enregistrat i de la que aviat s’esgoten les 500 còpies editades. Són temps en què la música en directe no era cap delicte i sovintejaven les actuacions a bars i festes majors d’arreu (“a quantes nits joves no haurem participat” s’enyora Miquel Pous): a les casernes de Girona s’hi reunien 8.000 persones, a Sils organitzaven les Sis hores de rock, a Camprodon hi havia un circuit de bars, el Mercat de Música Viva de Vic iniciava el seu recorregut...


Faltava encara un temps per al mític concert del Sant Jordi del juny de 1991 en què hi participarien Sopa de Cabra, Sangtraït, Sau i Els Pets que serviria per a potenciar, com deia Quimi Portet, “els elements màgics de la part artística” del rock català. Barri Baix feien, simplement i des de sempre, música rock i, amb tota naturalitat la feien en català, i, astorats, havien de justificar-se en nombroses entrevistes, sobretot a la capital catalana.

L’objectiu en aquells moments era molt clar: enregistrar un disc. “Llavors gravar un disc, el primer disc, era la meta. Era com dir: ja ho hem aconseguit” diuen a l’hora Lluís Costa i Miquel Pous. I l’oportunitat finalment va arribar de la mà de Jordi Tardà que els ajudarà en la producció de l’enregistrament del seu primer disc, a Barcelona, l’any 1994. Les sessions es desenvolupaven cap al vespre i en el resultat final s’hi aprecia de manera nítida la poca experiència a l’estudi del grup, però també la seva enorme capacitat musical. El resultat va ser “Pork-no”, un disc fresc, contundent, rocker i brillant que els portaria de manera meravellosa a acompanyar Iggy Pop en una gira arreu de l’estat espanyol. L”experiència va ser brutal, en una mena de festa sana, però diària”, diu Pous. Lleida, València, Saragossa, Donostia, recorren llargues distàncies en furgoneta i actuen en grans espais i davant un públic nombrós. I tenen una bona acollida tot i cantar en català (“llavors no hi havia els conflictes d’avui. Avui seria més difícil”, reconeix Lluís Costa).   A La Iguana el seguirien gires amb Barricada i Los Suaves, amb una estada de dos dies a la sala Zeleste de Barcelona. Lluís Costa recorda com poc temps abans havia intentar “subornar” un guarda de Zeleste per a intentar entrar en un concert per al que no quedaven entrades i ara era allà al damunt de l’escenari. La segona de les actuacions a Zeleste seria un dels millors concerts que mai va fer Barri Baix amb una perfecta sintonia entre músics i un públic entregat. Actuaven també a les Fires del Disc, tant la de Barcelona com les Girona i Reus. A Girona, l’any 1995 posen a la venda un single amb una versió del “Sympathy For The Devil” dels Rolling Stones. Llargues cues i tot venut en només 1 hora i mitja. També hi hauria un concert fallit amb els novaiorquesos Ramones...

Tot i que no formaven part de la primer divisió del rock català sí que eren una mena de grup de culte, amb fans fidels, que els seguien arreu on tocaven, moltes vegades telonejant els Sopa de Cabra, Umpah-Pah, Els Pets, i d’altres.  Gerard Quintana i Adrià Puntí, de fet, actuen com els germans grans, que admiren el que Barri Baix ha aconseguit, que no era poc tot i la seva joventut. Costa i Pous recorden un concert en què hi va haver uns problemes de bateria i Adrià Puntí el va acompanyar amb un cop de cotxe a Salt a carregar la seva bateria .

Però, en l’estela pròpia del rock, van viure un anys realment molt ràpids i intensos. S’imposava un canvi que s’inicia amb la incorporació de Joan Mateu al baix en substitució de Santi Palacios Encaren la preparació del segons disc amb més maduresa i molta més professionalitat i amb un major coneixement dels entramats de la indústria musical. Musicalment s’interessen el nou fenomen grunge que ve dels Estats Units i per grups com Nirvana i Dinosaur Jr.

Quatre anys acabarien separant Pork-no de Lonx suite, enregistrat a l’Empordà el 1998 amb Joan Trayter. S’agafen les coses amb més calma i queden, voluntàriament, una mica la marge de la voràgine del rock català, “fora del circuit”, com diuen Costa i Pous.  Continuen tenint actuacions, però més pausades i més treballades. Inauguren el nou Teatre de Salt amb dues nits seguides, unes actuacions importants per a Barri Baix. El llavors regidor Enric Pallàs, artífex d’aquell equipament i  de la sala La Mirona recorda com encara no hi havia tot l’equip escènic al Teatre i la intensitat amb què es van viure aquells concerts. 

Finalment, per feina i per compromisos personals deixen de tocar a finals del 1998. “No te’n dones compte i ho estàs deixant”, diu Lluís Costa. Les actuacions a les Fires del Disc de Girona i Reus i un concert a Sant Pere Sallavinera amb un conjunt que feia versions dels temes de Barri Baix van ser les darreres actuacions. Estaven treballant en un tercer disc, amb 4 temes ja enregistrats en format maqueta, però tot va quedar en ‘stand by’. L’únic membre que s’ha continuat dedicant al món de la música ha estat Lluís Costa. Ha acompanyat músics com el mateix Adrià Puntí i ha format part de grups com Kitsch. Tot just acaba de publicar el seu primer disc en solitari, “Un mar de confetti” amb el nom de Costa 59. A banda, dirigeix el seu propi estudi de gravació. Per la seva part, Miquel Pous i Albert Pagès van fer només una col·laboració puntual amb el grup Boc Guru Special i Joan Mateu va encaminar la seva vida al món de la pintura.

Hola i adéu

El proper dissabte 24 d’abril, a les 22:30, els Barri Baix pujarà a l’escenari de la Mirona de Salt en un concert que han batejat com a “Hola i Adéu”. La referència al “Hello Goodbye” dels Beatles és evident, com evident ha estat la influència que Beatles i Stones han tingut en la formació musical del grup, i que es reflectirà en les versions que també faran de l’A Day In The Life dels de Liverpool i el “Sympathy For The Devil”, dels Rolling Stones, un tema que els va acompanyar a totes les actuacions en directe que van fer. Plantegen fer “el concert de comiat que mai no van fer en el seu moment”. Abans de l’actuació, però, projectaran un documental que resumirà en imatges el més destacat, que no és poc, de la seva trajectòria musical. El concert serà enregistrat i, a l’igual que el documental, es posarà a disposició dels seguidors d’alguna manera (encara no han decidit si l’editaran oficialment o directament el penjaran a la xarxa). Hauran passat vint anys, però l’esperit serà el del primer dia, que vint anys no són res. 


Ramon Moreno

Dominical Diari de Girona, 18 d'abril de 2010