El
Black Music Festival (BMF) celebra, amb l’edició del 2011 el seu desè
aniversari. Aquell petit festival de blues que va ocupar els escenaris de la
sala La Mirona de Salt, ha evolucionat i s’ha consolidat com a un referent
inexcusable de la música negra a Catalunya i als circuits europeus.
Els inicis
Els
orígens remots del festival cal buscar-los l’any 2002 en el 1er Festival de
Blues de Salt. Va ser una de les primeres activitats que es van programar a la
sala La Mirona, que iniciava el seu camí com a sala de concerts i tot just
anava definint el seu perfil. Aquella primera nit de blues es convertiria l’any següent en el Black
Music Festival amb el perfil que coneixem. La idea inicial prenia el blues (de
la mà del jazz) com a música negra o afroamericana per excel·lència i totes les
ramificacions que se’n deriven: rythym’n’blues, soul, ska, reggae, funk o
hip-hop. L’amplitud d’estils garantia un major ventall de músics potencials i,
tanmateix, poder arribar a un públic més ampli. Per a Jordi Planagumà, director
del Festival, “vam veure que hi havia una gran tradició de festivals de blues i
també de jazz. No tenia molt sentit fer-ne un altre; el que sí vam veure era
que no hi havia un festival que englobés la música negra en general... I aquest
va ser el nostre camí”.
El
plantejament clar de combinar tant artistes novell com consagrats, creant un
punt de reunió d’artistes internacionals amb estatals i catalans, va portar a
les primeres edicions del BMF a poder veure músics com Johnny Winter, John
Mayall o la John Spencer Blues Explosion al costat de Big Mama & Joan Pau
Comellas, Fito & Fitipaldis, Arianna
Pueyo o Toni Beiro. Tot i això el BMF s’ha caracteritzat per anar fent petites
passes, edició rera edició. “No vam voler muntar un megafestival des dels
inicis”, diu Planagumà, “perquè moltes vegades això és sinònim de fracàs.
Qualsevol entrebanc en podia fer perillar la continuïtat. Nosaltres ham anat
creixent de mica en mica amb cada edició”. Tot i això, reconeix que un primer
impacte va ser el concert del guitarrista albí Johnny Winter a la segona edició
del festival, que va tenir una important repercussió i va donar una imatge de
serietat i capacitat organitzativa.
Noms històrics
Aquesta
combinació de músics consagrats de la història de la música amb d’altres més
innovadors i actuals és un dels grans actius del festival. El músic Lluís Costa
creu que el BMF és “un festival amb ànima, que a més té un gran caràcter
didàctic per esgarrapar l’interès de grans llegendes al públic jove”. I és que
per l’escenari gran de La Mirona han passat alguns dels personatges que han
escrit el seu nom amb lletres d’or a la història de la música. El públic ha
pogut tenir al davant icones de la de la talla i importància de John Mayall
(que va rebre a la porta el aficionats i els va saludar d’un en un donant-los
la mà i signant discos i fotografies), Chuck Berry (autèntic pare del rock and
roll), Billy Preston (col·laborador en el seu moment dels Beatles i els Rolling
Stones, a banda de ser una de les referències indiscutibles de la música
negra), o Bill Wymann dels Stones, entre altres. Jordi Planagumà no té cap
dubte que “el fet de portar noms històrics era un repte als inicis del
festival: eren l’essència de la música negra i volíem que els festival fos
també això, concerts històrics i difícilment repetibles”.
El
camí per a portar aquestes figures de primera línia mundial, però, no va ser
fàcil. En ser un festival novell calia explicar-ho tot als músics dels del
principi: què era el BMF, a on es feia, quin públic tenia, qui ho
organitzava... Planagumà reconeix que “va ser una feina molt dura i
complicada”. En el cas de Chuck Berry, per exemple, va caldre anar a Londres
per parlar directament amb el seu agent, perquè si no hi havia manera. Tot i
això aquella actuació d’un dels pares del rock and roll va representar la
consolidació del festival a nivell de públic. L’actuació de Bill Wyman l’any
2009 va costar 3 anys d’intenses negociacions i contactes. A Wyman li agradava
el festival, però li feia “mandra” haver de viatjar. No vol agafar un avió de
cap manera i només fa concerts pel Regne Unit i alguna gira centreeuropea.
Venir a Salt per a fer un sol concert se
li feia molt pesat. Però al tercer intent va ser la vençuda i va venir en tres
des de Londres. Plangumà recorda com el “vam anar a recollir a l’estació de
Girona, i va baixar entre tota la resta de gent, com una persona ‘normal’. En
el trajecte de l’estació a l’hotel vam estar conversant de música,
d’economia... de tot una mica. És una persona molta afable i normal, tot i ser
un ‘rolling stone’”.
De
tots el concerts històrics dels festival n’hi ha un que destaca de manera
especial per la seva repercussió musical: el concert del Tower Of Power l’any
2004. Per Planagumà “va ser segurament el millor concert que s’ha vist mai a La
Mirona”; “un concert impressionant”, per al músic Lluís Costa. De fet el
concert va ser un dels més concorreguts dels festival i, en tot cas, un dels
que va reunir un bon grapat de músics professionals entre el públic.
Des
de l’organització destaquen també com a fita important l’actuació dels Spin
Doctors, que van venir a Salt des dels Estats Units per a un únic concert i van
quedat tant encantats del festival que van demanar a la gent de La Mirona, sense
èxit (“ens va fer molta il·lusió, però no entrava dins els nostres plans,
representava una feina impressionant), que els organitzés tota una gira
europea.
Però,
de fet, una de les característiques del BMF és la combinació de noms històrics
i músics per descobrir, però d’una gran qualitat. Aquest, de fet, és un dels
atractius de tot festival, i en molts casos els ‘teloners’ acaben esdevenint
les grans sorpreses. Per a l’edició del 2011, Jordi Planagumà en destaca que
“si ens fixem en el cartell d’enguany, podem veure que el 75% són grups de
Catalunya. Això vol dir que aquí es fa molt bona música, tot i que de vegades
no està prou reconeguda”.
Activitats paral·leles
Aquesta
presència de músics locals queda afavorida per la mentalitat de “club” que té
el festival, combinant concerts en espais de petit format amb actuacions amb
artistes de gran convocatòria a la sala gran de La Mirona, cosa que, sens
dubte, ajuda a preservar-ne la qualitat. I és el any rera any el BMF ha anar
ampliant les seus en les que es programen actuacions. Els 27 artistes o grups
que participaran en l’edició del 2011 es repartiran en 13 espais diferents de
les comarques gironines i Barcelona, a on es va fer un concert de doble
aniversari del BMF i la revista Ruta 66 que acaba de celebrar els seus primers
25 anys.
I
també any rera any s’ha anat ampliant i completant el programa d’activitats
paral·leles als concerts (evidentment, amb el nexe comú de la música negra),
que esdevenen un complement essencial del festival. El cicle de cinema
documental Black Music & Films ha esdevingut un espai amb vida pròpia i un
elevat nivell de qualitat, que ha aconseguit un públic fidel. Jordi Planagumà
fa incidència especialment en el taller de gospel: “no es tracta només de ser
espectador del festival, sinó de convertir-se en protagonista d’un taller i
d’una actuació”. Per a l’edició del taller d’aquest d’any s’han limitat els
participants a 150 per a què no quedés desbordat.
Futur
El
futur sempre és un repte, però des de l’organització es té clar que el BMF
passa per un moment dolç. A nivell català
i estatal el festival està prou consolidat i també a nivell europeu ja
es comença a conèixer. Hi ha un públic fidel que ve a veure determinats caps de
cartell, aprofitant els vols de baix cost a l’aeroport de Girona, i molta gent
de la Catalunya Nord i el sud de França.
Per
a Jordi Planagumà “la filosofia és precisament no canviar aquesta aposta i
aquests valors del festival: no volem anar a grans recintes, volem fer passos
petits i meditats en cada edició i conservar aquest concepte de ‘culte’ i de
qualitat. El guitarrista Lluís Costa també espera que “el futur del festival
tingui la mateixa línia de continuïtat”. El director de la Selva Big Band,
Ramon Alsina, igualment posa la mirada al futur: “el millor concert del BMF
encara està per venir. Potser el d’Esperanza Spalding d’enguany?”. Nito
Figueras, director de la Black Music Experience, posa el dit a la llaga quan
diu que “veig el festival cada any millor. Jo el visc des de dintre el
festival, i cada any treballen més dur i amb més il·lusió per millorar-ne la
qualitat. De fet, quan sona la última nota del darrer concert, ja comencen a
treballar en l’edició de l’any vinent”.
BLACK MUSIC EXPERIENCE
Per
celebrar els 10 anys del Black Music Festival els assistents a al concert
d’inauguració del festival el proper 11 de març a la Sala La Mirona de Salt
rebran un CD de regal que recull 9 temes enregistrats per la banda del
festival, la Black Music Experience.
La
idea, llargament covada i sempre aparcada per motius d’organització, de fer una
producció pròpia del BMF es va concretar en l’edició del 2010 de la mà del
músic saltenc Nito Figueras. Ell va ser l’encarregat de muntar una banda que
expliqués l’essència del festival: un festival de música negra, no solament
blues i jazz, sinó més aviat soul i funk. Nito Figueres es va posar al
capdavant del projecte amb la doble comesa de vestir un repertori que resumís
molts anys d’història de la música negra i també de trobar músic que no només
fossin capaços d’interpretar els temes amb solvència musical, sinó amb un plus
d’actitud que evidenciés que a casa nostra es pot interpretar aquesta música
amb la ‘trempera’ que ho fan els qui beuen d’aquesta música com a una cosa
innata. Com diu Nito, “es tractava de fer una banda amb ànima, amb ‘soul’ i
formada per músics de casa nostra”.
En
un primer moment es va pensa en una única actuació, durant la inauguració de
l’edició del 2010, però un cop escoltat l’enregistrament d’aquella actuació es
va decidir treballar els 9 temes que van quedar més bé i editar-los en un CD
que ha publicat la discogràfica RGB. El repertori inclou temes de Michel
Jackson (Workin’day and Night), Ray Charles (Hallelujah I Love Her So), Robert
Palmer (Addicted To Love), o els Rolling Stones (Jumpin Jack Flash) entre
d’altres.
La
Black Music Experience ha tingut continuïtat més enllà d’aquell concert inicial
i (després d’alguna altra actuació com la de les Fires de Girona de l’any
passat i d’altres que ja tenen compromeses) repeteix actuació a la inauguració
del BMF del 2011, amb un nou repertori que serà un tribut als músics que han
passat pel BMF al llarg d’aquest 10 anys: Ike Turner, Chuck Berry, Billy
Preston, Tower od Power, etc. Segons Nito Figueras “és un homenatge a tota
aquesta gent que ha vingut al festival i que són història de la música”.
Publicat per Ramon Moreno al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 6 de març de 2011