Comentem
les relacions entre el cinema i la música rock. Un amic, activista cultural (espècie autòctona en perill d'extinció), vol organitzar un cicle de
cine-club i em demana parer. Una ràpida consulta al meu arxiu
musical em porta a constatar que la relació és certament intensa,
tot i que en els darrers temps el cinema documental ha servit per a
traçar un perfil acurat, intens i emotiu de la història de la
música rock en totes les seves facetes.
El
cert és que el món del rock i el cinema estan íntimament
relacionats. En el seus inicis als anys 50 la música rock comparteix
amb algunes icones cinematogràfiques el sentit de rebel·lia i
revolta envers la societat que en aquells moment acull el jovent,
personificada d'alguna manera en la generació dels seus pares. Els
anomentats teenagers (adolescents
entre els 13 i els 19 anys) s'expressen a través de la música i es
reconeixen en les actituds cinematogràfiques i personals d'algunes
estrelles com Marlon Brando (a Salvatge, amb
Brando al damunt d'una Harley Davidson abillat amb una xupa de cuiro
negre) i James Dean (a Rebel sense causa,
incomprès per la generació dels seus pares i durament enfrontat a
ells, amb l'estètica i immortal camiseta banda i texans blaus).
Ambdues, però, són pel·lícules no musicals. Serà a Semilla
de maldad quan s'inclourà als
crèdits finals el tema seminal de Bill Halley. Rock Around
The Clock.
Música i rock s'uneixen de manera definitiva i ja indisoluble a
partir de l'aparició d'Elvis Presley. El Rei del Rock aviat veurà
el potencial que li ofereix la industria del cinema per a arribar a
un públic més ampli i arreu del món i protagonitzarà algunes
pel·lícules immortals com Jailhouse Rock o El barrio
contra mi (King Creole). La primera està considerada com la
millor pel·lícula de l'Elvis i inclou 6 meravelloses composicions
del duet Jerry Lieber i Mike Stoller interpretades per Elvis en el
seu millor moment. Després, però, la mediocritat afavorida per la
voracitat de la indústria del cinema i dels seu manager, el coronel
Parker, enfonsaran el mite.
Però en tot cas, es va confirmar de manera àmplia la reacció
visceral de l'establisment que veia el rock com un element perniciós.
El sagrat The New York Times va arribar a dir l'any 1956 que el rock
and roll era una malatia contagiosa; i la lliga conservadora
associava indefectiblement l'Elvis a la paraula sexe. I és que el
rock era una cosa festiva, plena de referències adolescents com els
cotxes, el ball, la indumentària... i sí, també el sexe. I tot
això es reflexava, de manera moderada això sí, a la gran pantalla,
que aviat, seria controlada pels grans estudis que oferirien
productes musicals més neutres, basat en històries de superació de
classe i relacions amoroses immaculades. Una visió entendridora la
tenim en la pel·lícula de George Lucas de 1973, però ambientada a
cavall dels cinquanta i els seixanta Ammerican Graffiti, que
descriu el pas de l'adolescència a la maduresa d'una colla de
preuniversitaris. Tots els tòpics hi són presents: la resistència
a crèixer, els cotxes, el descobriment del sexe... Amb una banda
sonora impressionant, deixa frases per a la història com aquella que
deia que "res és el mateix des que Buddy Holly va morir".
Als anys 60, els Beatles, a l'avantguarda de tantes coses, filmen a
les ordres de Richard Lester una pel·lícula imprescindible. Rodada
en blanc i negre per qüestions pressupostàries, A Hard Day's
Night és un pseudo documental que explica les aventures,
divertides, d'un grup famós de música. La premsa especialitzada
arribarà a comparar el grup amb els Germans Marx pel seu humor
caòtic i, fins a cert punt, surrealista. Amb Yellow Submarine el
cinema entra plenament en la psicodèlia amb una pel·lícula
adreçada als adults, però plenament infantil, de dibuixos animats.
L'esperit dels 60 queda reflectit també en dues altres pel·lícules
essencials. Hair, de Milos Forman reflecteix l'ànima més
inconformista del jovent que viu en l'estiu de la pau i de l'amor: un
happening a Central Park amb dosi d'amor, pacifisme i revolta dels
'cabell llargs'. A Easy Rider, Dennis Hopper, per la seva
part, ens acosta a l'ànsia de llibertat, la recerca personal, la
identitat juvenil i, finalment al xoc tràgic contra l'establisment.
Ambdues, en tot cas, són les perfectes bandes sonores d'una època,
la segona meitat dels seixanta, en què les il·lusions encara
estaven intactes.
Els Pink Floyd van ser un dels grans grups dels anys 70. Discos com
The Dark Side Of The Moon van marcar època i en la línia
magalòmana que caracteritzava el grup, The Wall es converteix
en un projecte múltiple que, a banda d'un doble disc i una gira tan
monstruosa que es va haver de suspendre per l'elevat cost que
suposava tot el muntatge (i que no tenia retorn suficient amb la
venta d'entrades, tot i que els concerts eren semple plens), va
derivar en una pel·lícula espectacular d'Alan Parker i
protagonitzada per Bob Geldof, en la que es descriuen els traumes de
Pink, un afamat músic de rock que viu rodejat dels seus fantasmes i
que només té la sortida de les drogues com a via d'escapar de tot
plegat i aconseguir trencar el mur. Amb una estètica impressionant
és una de les millor pel·lícules de rock de tota la història de
la música. En un ambient radicalment oposat ens trobem el Tony
Manero de Saturday Night Fever, movent-se en ambients lúdics
de discoteca amb la música i el ball com a única raó de ser.
Amb els anys el documental musical més estricte ha anat guanyant
pes en la panorama musical. La perspectiva dels anys i les noves
tecnologies has permès recuperar un passat que hagués pogut caure
en l'oblit. Afamats directors cinematogràfics com Martin Scorsese
han donat prestigi al documental musical. D'ell són la
imprescindible mirada a la vida de Bob Dylan a Don't Look Back
i la recent incursió en la dels seu amic George Harrison, a banda de
la imprescindible revisió de la història del blues en la que
compartia direcció amb Wim Wenders i Clint Eastwood.
El cinema i el rock, com a dues grans industries de l'entreteniment
que són, s'han alimentat mútuament i s'ha donat empentes mútues
per a revitalitzar les seves produccions. A la retina, tant dels
cinèfils com dels melòmans, queden escenes com la de l'Elvis
ballant a la presó, els Beatles corrint per l'andana de l'estació
perseguits pels fans, el músic Pink trencant els murs de la seva
consciència o a John Milner lamentant els anys juvenils que marxen i
ja no tornaran mai més, o, encara, aquell Rob Fleming d'Alta
Fidelitat que incapaç d'entendre la seva vida viu rodejats pels
seus discos que ordena i reordena continuament mentre transita de
fracàs en fracàs.
Article publicar per Ramon Moreno al setmanari HORA NOVA, 4 de maig de 2012