La cosa no és que comencés amb massa bons auguris. La
festa inaugural de la nova sala de concerts de Salt es va haver de posposar per
culpa del temporal de neu que va patir el país. Finalment, va ser el 21 de
desembre de 2001 quan les portes de La Mirona es van obrir de manera oficial,
amb una festa inaugural que va comptar amb la presència d’Els Pets, Adrià
Puntí, Fora des Sembrat i els grups de Salt Without i Stoornut. La filosofia de la nova sala ja quedava
definida des del primer moment, com recorda Jordi Planagumà director de La
Mirona: “teníem una idea general de tenir una programació estable de concerts,
de poder tenir grans artistes però també artistes emergents i locals”.
Immediatament després de la inauguració, la sala
encarava la seva primera revetlla de cap d’any, amb música en directe i
dis-jòqueis, festa que amb el pas del temps es convertiria en una referència a
Girona. Poc després, l’abril del 2002 , s’iniciava una programació musical
regular que 10 anys després ha assolit la xifra, gens menspreable, de prop de
1.000 concerts en directe.
Els inicis van ser difícils: “el 2001 tot estava per
fer i era una incògnita. Partíem d’una situació en la qual l’oferta de concerts
a l’àrea urbana de Girona era molt escassa, sobretot en programació regular”,
diu Planagumà. En aquells moments, efectivament, els concerts es veien com una
cosa extraodinària, que formava part puntualment de les programacions de les
festes majors dels pobles, de les barraques de fires a Girona. Hi havia alguna
excepció destacada com la sala Mariscal a l’Estartit o La Ponteca a Girona, sala aquesta darrera
que va servir d’experiència als gestors de La Mirona, tot i que el seu format
de concerts era molt diferent. No és d’estranyar que aquests 1.000 concerts fora
una xifra “inimaginable” quan es va concebre La Mirona.
La Mirona és, en realitat, un equipament municipal
gestionat en règim de concessió. Tot i que la seva activitat principal és la
música, acull també puntualment tot tipus d’esdeveniments i actes ciutadans. La
Sala 1 té 1.800 metres quadrats i una capacitat per a 1.800 persones. La Sala
2, més pràctica, pot acollir fins a 450 persones en els seus 300 metres
quadrats. El seu equipament de so i de llum és de primera línia i permet
actuacions de primeres figures de nivell
mundial fins a petits grups locals i sessions de disc-jòqueis. Per a
gestionar-ho tot plegat hi ha un equip de 9 persones a jornada complerta i fins
a una trentena més a temps parcial. Les tasques van des de les relacionades amb
el dia dia d’un lloc tan gran fins a les
més concretes de la producció de concerts; des de la programació, administració
i comunicació fins a tècnics, cambrers, seguretat, neteja…El director de La
Mirona es mostra satisfet perquè “amb els anys també hem consolidat les
dinàmiques de funcionament. El que sí està clar és que no som un equipament que
tingui recursos sobrats, de manera que l’equip de La Mirona està format per
persones que tenen una dedicació que molts vegades va més enllà d’una ‘feina’ i
en alguns moments de la temporada anem al 120% . D’altra banda, sense aquesta
dedicació i aquesta vivència no seria possible tirar endavant més de 100
concerts anuals com portem fent en els darrers anys”.
Per tal d’optimitzar recursos i afavorir sinèrgies,
l’any 2005 es va crear la xarxa de Cases de la Música. Actualment està formada
per les sales de concerts Clap de Mataró, Salamandra de L’Hospitalet, El Vapor
de Terrassa i Stroika de Manresa, a banda de La Mirona de Salt. La voluntat era
la d’establir un cicle de programació periòdica d’artistes nacionals i
estrangers, amb una programació unificada, atesa la dificultats històriques que
hi ha tant d’actuar com de veure concerts fora de Barcelona. Dins d’aquesta
Xarxa, La Mirona ha organitzat prop de 130 concerts, amb 237 grups participants
i un públic que ultrapassa els 50.000 espectadors. La idea és un ‘banc de
proves’ en què els grups novells puguin experimentar els seus primers concerts
en directe, davant d’un públic i amb un equipament professional al darrere.
Tanmateix, amb la voluntat de ser un referent de
serveis per als nous grups i músics emergents, les Cases de la Música ofereixen
espais de creació i exhibició, stages de producció, masterclass, equipament per
a grabació de maquetes i cursos de formació de tot tipus. La Mirona,
especialment, ha donat molta importància a la formació musical i tècnica,
arribant a obrir nous camins professionals per a molta gent. Tot plegat té a
veure amb la situació amb què es van trobar als inicis de La Mirona. El món
industrial que envolta la música es directe no tenia cap referent formatiu pel
que fa a tècnics de so i de llum, backliners, etc. Jordi Planagumà explica que
“veient aquesta situació vam iniciar contactes amb d’altres sales que estaven en
unamateixa situació i sintonia, que tinguéssin ganes de fer passes endavant en
aquest aspecte”. A tall d’exemple, en la programació recent de cursos musicals
hi ha un taller d’afinació de bateria, un altre de manteniment de guitarra i
baix i segles tallers de veu i de ‘mc’ adreçats de manera específica a joves
d’entre 14 i 18 anys.
Quedar clar que aquest aspecte formatiu és una aposta
a llarg termini i des de La Mirona ho tenen clar: “som conscients que tota
aquesta feina és de llarg recorregut. Ara mateix, 6 anys després d’iniciar el
projecte, estem veient-ne els resultats, però encara queda molt camí per
recòrrer”.
Amb la mateixa filosofia, les activitats s’han obert a
la societat més enllà de la seu de Salt, amb un plantejament molt clar de
portar activitats fora del que és estrictament La Mirona. “A La Mirona”, diu el seu director, “tenim un espai
per a fer concerts, stages, pràctiques de so... però hi ha moltes altres coses
que segurament necessiten d'altres espais més adequats, com ara poder projectar
un documental, fer una xerrada, una masterclass, o un taller de guitarra o de
DJ. Amb la Casa de la Música volem portar l'activitat a on sigui adient i
buscant sobretot complicitat amb altres actors del sistema: tècnics de
joventut, persones que treballen amb discapacitats, amb immigració, amb
normalització lingüística, amb musicoteràpia... que puguin ajudar-nos a sumar
coneixements i sinèrgies. Cada tipus d'activitat necessita de diverses coses
que nosaltres no dominem. Nosaltres dominem el sector musical, però no tots
aquests altres àmbits. La suma del que podem aportar nosaltres i el que poden
aportar totes aquestes altres persones és el que fa funcionar les activitats”.
Musicalment ha plogut molt a La Mirona des dels seus
inicis fa 10 anys. La joia de la corona de la casa és, sens dubte, el Black
Music Festival que aquest any celebrava també la seva dècada d’existència i que
partint del blues i del jazz es vol aproximar a totes les ramificacions que
s’en deriven rythym’n’blues, soul, ska, reggae, funs o hip hop. El festival ha
aconseguit, amb criteris de rigor i qualitat, situar-se com una de les
referència indiscutibles del gènere arreu d’europa i ha apropat a Salt gent com
Chuck Berry, Bill Wyman, Ike Turner, Johnny Winter, John Mayall o Spin Doctors
(que es van desplaçar a Salt per a un únic concert exclusiu).
Evidentment alguns d’aquests concerts figuren entre
els més recordats musicalment dels 10 anys d’història de La Mirona. Jordi
Planagumà creu que “el concert de Tower Of Power va ser el millor directe que
s’ha vist mai. També el de Morcheeba de l’any passat va ser espectacular”.
Resulta, però, evident que tot plegat “depèn molt dels gustos musicals de
cadascú i trobaríem tants concerts ‘ideals’ com públic ha passat per La
Mirona”. D’altres concerts han tingut un valor sentimental més enllà de la
qualitat musical dels seus protagonistes i formen part de la intrahistòria de
la sala: “Billy Preston, per exemple, va venir en un moment delicat de salut,
però tenies la sensació d’estar assistint a una part de la història de la
música”. El mateix es podria dir de Chuck Berry o Ike Turner, veritables pares
fundadors del rock and roll. La sensació de tenir al davant, a pocs metres,
personatges d’aquest nivell va generar en molta gent un alt grau d’emotivitat i
la vivència del ‘jo hi vaig ser’.
Des de la mateixa Mirona, però, es vol insistir molt
que, encara que la gent tingui la sensació que tot són grans concerts, que són
els que, efectivament, més ressó tenen, hi ha tota una gran oferta de petits i
mitjans concerts que també porten molta feina i que són realment els que donen
sentit a una programació regular i constant. El grup local, el grup emergent
desconegut o el grup d’extraordinària qualitat que no surt mai a la tele també
tenen lloc en la programació regular de La Mirona. I en general es podria
afirmar que el públic respon, que cada vegada hi ha més gent que s’interessa en
la descoberta de nous grups i músics. Planagumà en fa un símil cinematogràfic:
“és igual que quan vas al cine a veure una pel·lícula que no coneixes: potser
t’agradarà o potser no, però ho proves”.
A La Mirona tenen sempre els dos ulls posats al futu,
pero, inevitablement aquests dies cal fer una ullada al passat. D’alguna manera
el futur de La Mirona ja ve marcat per la seva pròpia història. El seu director
es mostra satisfet de la (molta) feina feta i dels moments viscuts i veu el
futur “sense grans canvis”.Considera que les espectatives s’han acomplert “amb
escreix. De fet tampoc eren unes espectatives molt concretes, sinó una idea
general de tenir una programació estable de concerts, amb grans noms i d’altres
que comencen”.
Evidentment també preocupa la incertesa econòmica, que
d’altra banda ha estat present en tota la història de la sala. En realitat hi
ha pocs concerts que generin beneficis. La Mirona pateix tant les retalles dels
ajuts públics, com la retirada de l’esponsortizació i la disminució del consum,
però els ajuda la innegable popularització de la música en directe, amb cada
cop més locals que, a l’estil anglosaxó, programen música en directe en petit
format i un al grau de fidelitat entre el públic. Tot plegat a La Mirona ho plantegen
amb treball i molta imaginació per tal de no rebaixar el nivell dels concerts
ni de la programació. Com diu taxatiu Jordi Planagumà: “encara ens queda molt camí
per recòrrer, però anem millorant”.
Article publicat per Ramon Moreno al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 18 de desembre de 2011
Article publicat per Ramon Moreno al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 18 de desembre de 2011