La
figura de Bob Dylan, que el dia 24 de maig compelix 70 anys, ha
depassat la seva estricta dimensió musical per a convertir-se en una
de les icones més representatives sobretot del segle xx i en tot
cas, de la contracultura i la defensa de certs valors que tenen a
veure amb la llibertat, la igualtat i la defensa d’un món millor.
De la
mateixa manera que el seu admirat Woody Guthrie portava escrita a la
seva guitarra la llegenda “aquesta màquina mata feixistes”, Bob
Dylan va creure en el valor de la paraula i la música per a
(intentar) canviar el món. Aquest és l’esperit que va portar un
jove aspirant a músic a deixar-ho tot i traslladar-se a Nova York,
la gran urbs a on tenien seu els nous cantants de folk, i que,
evidentment, oferia un ampli ventall de possibilitats de triomfar.
Deixava enrera la seva Minnesota natal, a on havia nascut el 24 de
maig de 1941 i havia pres contacte amb el món folk, mentre era a la
universitat. Les cançons folk li semblaven més profundes i de més
calat intel·lectual que algunes peces provinent de la música rock,
més lleugeres i amb ànim, en molts casos, estrictament de pur
divertiment. De fet, va ser en aquella època juvenil que decideix
canviar el seu nom original, Robert Zimmerman, pel de Bob Dylan, en
homenatge al poeta gal·lès Dylan Thomas.
A Nova
York, a on arriba el gener del 1960, Dylan també la intenció de
visitar el seu gran ídol Woody Guthrie, a qui la malaltia de
Huttingron tenia tancat en un hospital de feia anys. Guthrie rebia a
vells amics i companys d’ofici i a noves promeses que buscaven el
contacte amb l’ídol i li presentaven els seus respectes. Molts
d’aquests joves tenien seu al Greenwich Village de Nova York, a on
Bob Dylan també s’instal·laria. Els seus companys de viatge
seran Joan Baez, Phil Ochs , Dave van Ronk o Peter La Farge, i les
seves referències els vells lluitadors, músics folks militants com
el mateix Woody Guthrie o Pete Seeger, que recorria el riu Hudson
aturant-se a cada poble per cantar i defensar el medi ambient. Els
joves prenen de la vella guàrdia un sentit crític amb la societat
que els envolta i una manera directa, concisa i clara de manifestar
aquesta crítica a través de les cançons. Només calia una guitarra
i la veu, que tampoc no havia de ser massa extraordinària, com
palesava la característica veu nasal de Dylan. El lloc natural per a
expressar-se eren els escenaris de qualsevol lloc, dels pobles petits
que conformen el trajecte del riu Hudson o de les estacions del tren
amb el que Guthrie recorria els Estats Units per cantar el seu
missatge com a cronista de la Gran Depressió, viatjant de poble a
poble, de taberna en taberna, lluitant contra les adversitats per
aconseguir un rosegó de pa, explicant els abusos i les desigualtats
de la societat americana, en lluita incansable per un món millor.
“No tinc casa, només sóc un rodamón, vaig de poble en poble, i
ja no tinc casa en aquest món”,cantava Woody Guthrie. La nova
fornada folk que pren el relleu són, però, més urbans i es mouen
bàsicament als escenaris dels clubs de la gran capital i enregistren
discos amb la voluntat d’arribar al màxim de gent possible. Bob
Dylan es convertirà en l’enllaç entre les velles generacions i
els joves que començaven a marcar les seves normes en el món de la
música.
Amb
els seus primers enregistraments, Bob Dylan s’erigeix en el líder
de la ‘cançó protesta’. Tancat al seu apartament de Greenwich
Village, escriu i composa de manera gairebé compulsiva i actua a tot
arreu a on li cedeixen un espai: del Gerder’s Folk City al cafè
Wha?. Entre el 1961, data del seu primer disc titulat simplement Bob
Dylan ( i que passaria pràcticament inadvertit) fins a la
‘revolta’ electrificada passaran escassos 4 anys en els que
signarà cançons com Blowin’ In The Wind, Masters Of
War, The Times They Are A-Changing o Chimes Of
Freedom. Són temes combatius, que volien expressar els anhels
de canvis, de lluita i rebel·lia d’una generació jove i marcada,
que no havia viscut directament els desastres de la Segona Guerra
Mundial i que, en tot cas, volia superar el present. La mítica
Blowin’ In The Wind és una cançó d’urgència, escrita
en pocs minuts a la taula d’un cafè, que ràpidament es
projectaria com una de les peces de referència del mateix Dylan i de
la cançó protesta, gràcies també a algunes versions com la de
Peter, Paul and Mary o, a casa nostra, El Grup de Folk (“ Fins quan
una roca podrà resistir/ abans que se l’endugui el mar?/ Quan de
temps un poble haurà de patir/ per manca de llibertat?/ Fins quan
seguirà l’home girant el cap/ per tal de no veure-hi clar?/ Això,
amic meu, tant sols ho sap el vent/ Escolta la resposta dins el
vent”), que la convertirien en un dels himnes de la joventut dels
anys 60 i 70 arreu del món.
Bon
Dylan anava modelant la seva personalitat a dalt de l’escenari i
aprenent (i prenent) tot el que podia de la gent de l’envoltava.
Vivia exclusivament per a la música i, també per a l’amor, i no
tenia problema per a aprofitar-se dels amics (que li donaven menjar,
aixopluc i amistat), dels coneguts que li obrien tot tipus de portes
i fins i tot cap problema a inventar-se detalls biogràfics que feien
més atractiu el personatge . Va tenir diverses relacions, la més
important de les quals en aquell període al Greenwich Village seria
amb la Suze Rotolo, que apareix a la bucòlica portada del segon disc
del cantant, The Freewheelin’ Bob Dylan (1963). La Suze (que
moriria el 25 de febrer d’enguany) l’estimularia
intel·lectualment, descobrint-li nous autors com Bertold Brecht i
Rimbaud i provocant, amb la seva separació a finals del 1962,
algunes important línies de despit tràgic reflectides en algunes de
les seves cançons; fins i tot a l’àlbum del 1974 Blood On The
Tracks, encara s’hi veuen rastres d’aquella relació
trencada.
Els
discos de Bob Dylan posen la banda sonora als esdeveniments americans
de l’època. Les seves cançons eren cròniques socials, narrava i
musicava esdeveniments reals. Conflictes com la segregació racial,
la guerra freda i la crisi dels míssils, les desigualtats socials i
econòmiques... tot té el seu reflexa als temes del jove music
inquiet, que també és requerit a recolzar tot tipus de causes
reivindicatives: de la marxa sobre Washington liderada per Martin
Luther King l’estiu del 1963 (amb el seu famós discurs “He
tingut un somni”) a qualsevol iniciativa en defensa dels drets
civils i contra la discriminació i violència per raó del color de
la pell. Dylan esdevé un referent musical i social, però també
creu que se li escapa una mica de les mans. Canvia d’actitud,
d’estil (utilitza trajos elegants, unes inseparables ulleres negres
Rayban, que popularitza a tot el món) i a través de les seves
cançons es mostra més distant i fred, tot reivindicant la seva
pròpia llibertat, defugint convertir-se en un nou messies de la
joventut. Al disc de 1964 Another Side Of Bob Dylan canta (a
All I Want To Do), que “no et vull enganyar, festejar-te,
defraudar-te o abandonar-te”, i s’allunya progressivament i amb
bones maneres de la primera línia de la reivindicació social per a
concentrar-se en la música exclusivament.
Però
a mitjans de la dècada dels seixanta, com cantava el mateix Dylan,
els temps estaven canviant. La música rock marcava amb força la
seva llei i s’havia convertit també en un moviment cultural i
social, en el moviment de la joventut. Dylan és fill de la generació
rock, i en aquells moment els Beatles, els Rolling Stones, els
Animals, els Kinks... marcaven camí. Quan el 25 de juliol de 1965,
Bob Dylan puja a l’escenari del Festival de Newport ho fa,
efectivament, envoltat d’una aurèola de mite i de profeta
renovador de la llarga tradició folk americana. Però aquell dia el
mite no va sortir, com tenia acostumat, amb la seva guitarra. Al seu
darrere hi havia la Paul Butterfield Blues Band i ell mateix portava
una guitarra elèctrica al coll. Les tres peces elèctriques que
Dylan va interpretar van representar un xoc indescriptible per als
guardians de les essències i una mena de traïció a la causa. Al
maig de 1966, en un concert a Manchester, algú del públic li
llançaria l’acusació de “Judes”. Dylan contestaria el
seguidor “no et crec. Ets un mentider” i encararia un vigorosa
interpretació de Like A Rolling Stone. Bon Dylan obria un
nou camí al món del rock que certificaria amb la publicació del
seu disc de 1966 Blonde On Blonde, ampliant notoriament els
paràmetres de la música popular vigents fins aquells moments. Els
Beatles, sense anar més lluny, beurien d’aquesta influència
dylaniana , iniciant un camí que els conduiria a la publicació,
l’any 1967, del seu disc Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club
Band.
Bob
Dylan era un figura transcendent. Disposava d’un avió privat per a
traslladar-se, en gires interminables que minvaven la seva capacitat
de treball en nou material; la seva presència era sol·licitada
constantment per a qualsevol tipus de moguda; la gent l’adorava i
els fans, fins i tot, li feien a mans poemes escrits per ells per a
què el mite els donés la seva opinió (cosa que en molts casos
feia). El mateix Dylan reconeixeria que “puc fer diners fent
literalment qualsevol cosa. Però no vull aquest tipus de diners...”.
Després
de patir un accident de moto el 29 de juliol del 1966, Bob Dylan
desapareix de la circulació durant una bona temporada. Aparentment
l’accident no havia estat tant greu, però la sensació era que
Dylan va aprofitar l’avinentesa per a fer una volta a la seva vida
musical. De fet, trigaria gairebé una dècada en tornar als
escenaris de manera regular, temps que aprofitaria per a tancar-se a
la seva casa a Woodstock i crear i enregistrar amb el seu grup
habitual The Hawks (més tard convertits en The Band), unes
profitoses cintes que veurien la llum algun temps després amb el nom
de The Basement Tapes, material de primer ordre per a
dylanòlegs d’arreu.
Bob
Dylan encara el final de la dècada dels seixanta allunyat del
personatge que era el jove Dylan, renovador de les essències folk, i
convertit, ja, en un estrella del rock. La mort del referent de la
cançó protesta queda certificada, curiosament, en l’acte
d’homenatge a Woody Guthrie (mort el 3 d’octubre de 1967), que es
va celebrar el gener de 1968 al Carnegie Hall de Nova York, a on va
interpretar tres temes del seu ídol de joventut. El final de la
meravellosa dècada dels 60 portaran Dylan al festival de la illa de
Wight i la publicació d’un disc Nashville Skyline,
enregistrat a la capital del country (com abans ho havia estat
l’imprescindible Blonde On Blonde) amb la col·laboració de
Johnny Cash.
A la
dècada dels 70, Bob Dylan ja està còmodament instal·lat entre
l’aristocràcia de la música rock. Com tota estrella, combina els
discos bons i el no tant notables (el crític de la revista Rolling
Stone, Greil Marcus diria directament que Self Portrait era
una “merda”). La seva gira amb The Band per tot el país per a
promocionar el disc Planet Waves seria apoteòsica, amb plens
històrics a tots els concerts. Dylan també participaria en el
concert de comiat del grup el novembre de 1979, filmat per Martin
Scorsesse amb el nom de The Last Waltz, una de les millors
pel·lícules de la historia de la música.
Blood
On The Tracks (1975), exercici d’introspecció sentimental
arran de la ruptura amb la seva dona Sarah Lownds i Desire (1975),
a on retorna puntualment a la cançó denúncia amb Hurricane
, la història del boxejador negre Rubin Carter injustament
empresonar per un triple crim que no va cometre, serien dues de les
confirmacions més contundents de la capacitat musical de Dylan i la
seva voluntat de continuar marcant el ritme de la música amb un
perfil propi. D’altra banda, el trànsit espiritual del judaisme al
cristianisme, reflectit en discos com Slow Train Coming i
Save, i que el portaria, anys més tard a actuar davant del
Sant Pare a Itàlia, marcarien una certa distància amb alguns dels
seus fans i unes crítiques potser un punt massa viscerals.
Consolidada
la seva posició com a referent a la dècada dels 60 i 70, inicia tot
seguit un periple irregular. La caixa, en edició per a
col·leccionistes Biograpgh, editada el 1986, amb 5 Lp’s i
53 temes dóna el perfil global del geni musical de Dylan i de la
dimensió històrica de la seva música. L’any 1988 inicia el que,
de manera no oficial, es coneix com a Never Ending Tour, una
gira permanent que el porta de forma continuada als escenaris d’arreu
del món i que encara continua activa. A manera de divertimento
musical, juntament amb d’altres notables del rock (George
Harrison, Roy Orbison, Tom Petty i Jeff Lynne) forma el grup
Traveling Wilburys, de curta trajectòria a causa de la sobtada mort
de Roy Orbison l’any 1988.
Ja als
anys 90 treballs com Good As I Been To You i World Gone
Wrong semblen retornar Dylan a les essències més folks i
tradicionals, i tindrà un moment àlgid amb l’aparició l’any
1995 del disc Unplugged, en què revista per al programa de la
MTV les seves cançons de manera senzilla i sense artificis musicals,
i que l’acosta a un públic juvenil que només coneixia de la seva
existència a través dels vells vinils dels seus pares i germans
grans. Treballador incansable ha preparat música per a pel·lícules
(Things Have Changed, que li valdria un Oscar l’any 2000),
ha publicat un primer volum de les seves memòries, Cròniques (en
edició catalana, l’any 2004, de l’editorial Global Rhythm) i
encara l’any 2006 va fer de disc-jòquei radiofònic amb al
programa Theme Time Radio Hour. A banda, ha publicat de manera
regular, per a gaudi dels seus més fervents seguidors la col·lecció
Bootleg Series, que alimenta la passió col·leccionista per
l’etern mite. El darrer disc publicat per Bob Dylan, en la línia
de la recuperació del seu llegat és Bob Dylan In Concert:
Brandeis University 1963, que presenta el concert que un
joveníssim aspirant a heroi musical de 21 anys va fer a un college
jueu universitari.
Ara,
amb 70 anys a l’esquena, Bob Dylan s’ha convertit en una de les
icones més representatives de la història de la música. Encara
continua en actiu, amb els seus recents concerts a la Xina, no
exempts de polèmica per una suposada censura a alguns dels seus
vells temes, que ell nega. Continua essent un cantant posseïdor d’un
caràcter dur, que el fa tenir una actitud distant en relació a la
premsa i freda respecte als seus seguidors, amb concerts en què es
mostra poc o gens comunicatiu, alterant els seus clàssics fins a
fer-los poc identificables. Malgrat haver escrit algunes de la
pàgines més important de la història musical del segle XX, ha
tingut una presència discreta a les llistes d’èxits, però una
destacada influència en totes les generacions. La seva trajectòria
cal entendre-la com una vida en constant evolució, obrint i tancant
etapes amb cada disc que publica. És el poeta del rock, considerat
per alguns més poeta que músic, etern aspirant a premi Nobel de
Literatura, el bard de Minnesota.
Article publicat per Ramon Moreno a la revista EL TEMPS, 24 de maig de 2011