Poca
gent hagués apostat un pèsol que el fill d’un conductor
d’autobusos del Liverpool de la postguerra mundial es convertiria
en un personatge de fama mundial, que arribaria a inscriure el seu
nom en lletres d’or a la història de la música rock.
Però
George Harrison ha esdevingut una icona inqüestionable de la dècada
dels 60 i una figura que a partir d’aquell moment es va reivindicar
amb força com a gran guitarrista i compositor destacat, més enllà
del grup amb el que va gaudir dels seus anys de glòria, els Beatles.
Ara, quan s’acompleixen 10 anys de la seva mort, la figura de
Harrison pren una nova revolada mercès a la revisió cinematogràfica
que Martin Scorsese en fa al documental Living in the material
world.
George
Harrison i els Beatles
Va ser
a la part de dalt d’un autobús urbà de la ciutat de Liverpool que
George Harrison va ser presentat a John Lennon pel seu amic Paul
McCartney. Els tres compartien la obsessió per la guitarra i pel
rock and roll primigeni que havia nascut als Estats Units i que
aquells marrecs volien imitar. George Harrison era el petit de la
colla (havia nascut el 24 de febrer de 1943) i tot i que només tenia
14 anys, va ser convidat per John Lennon a incorporar-se al seu grup
musical, els Quarrymen. D’ençà d’aquella tarda de febrer de
1956 John Lennon. Paul McCartney i George Harrison (Ringo Starr s’hi
afegiria el 1962) estarien junts gairebé cada un dels dies fins la
separació dels Beatles l’abril de 1970.
La
vida musical de Harrison als Beatles no va ser fàcil. La parella
compositiva Lennon i McCartney era com un mur infranquejable que
impedia Harrison introduir més material als discos del grup. El
mateix Paul McCartney ho reconeixia en unes recents declaracions a la
revista musical britànica Mojo: “en aquells moments els discos
eren de 40 minuts. I John i jo estàvem escrivint...bones cançons.
Ringo sempre tenia un tema. Per tant no hi havia tant lloc per a
George com ell hagués volgut”. Tot i això, les aportacions de
Harrison als Beatles són més que notables i estan al mateix nivell
que les de Lennon i McCartney: de Taxman (amb la seva crítica
al sistema impositiu britànic que se li quedava fins a un 98% dels
guanys) a While My Guitar Gently Weeps, passant per Something
(“la millor cançó d’amor que mai s’ha escrit” en paraules
de Frank Sinatra), entre moltes altres.
Inquiet
en la seva vida personal, George Harrison va experimentar ben aviat
amb substàncies que li permetien eixamplar els seus límits
cognitius i en les que va implicar també la resta del grup. “Amb
l’LSD no estic en el meu cos. Sóc pura energia volant per tot
arreu”, diria Harrison. Aquest fet i la coneixença amb el music
hindú Ravi Shankar (que l’ensenya també a tocar el sitar) el van
apropar a una espiritualitat que l’acompanyaria tota la resta de la
seva vida. Tanmateix en aquesta descoberta espiritual hi tindria una
importància cabdal la lectura de textos sagrats hindús com el
Bhagavad Gita, que llegeix en la traducció que el
mallorquí Joan Mascaró fa directament del sànscrit. La seva nova
vida interior es visualitza a composicions com Whithin You
Without You o The Inner Light (tema inspirat
directament pel llibre Lamps Of Fire del professor Mascaró) i
el porta, amb la resta del grup i altres amics, a una estada a la
Índia per a realitzar exercicis d’espiritualitat amb el Maharishi
Mahesh Yogi i a relacionar-se amb el moviment Krishna del Swami
Prabhupada.
George
Harrison en solitari
Després de la separació dels Beatles l’any
1970, George Harrison publica el fonamental All
Things Must Pass, un triple LP produït
per Phil Spector que inclou temes imprescindibles en la seva
discografia com My
Sweet Lord,
Wah Wah o
Isn’t A Pity.
“Mai oblidaré el primer cop que vaig escoltar All
Things Must Pass. Va ser com caminar
dins una catedral”, ha declarat el mateix Martin Scorsese d’aquell
disc. L’any 1971, Harrison organitza el Concert
For Bangladesh, el primer concert
solidari de la història, per pal·liar la fam a aquell país: Eric
Clapton, Bob Dylan, Ringo Starr, Jim Keltner i Billy Preston seran
presents al Madison Square Garden de Nova York aquell 1 d’agost de
1971. Encara avui dia els beneficis que generen les vendes del disc i
el dvd del concert, que es van reeditar l’any 2005, van destinades
al ‘Fons George Harrison’ de la UNICEF.
Musicalment, però, la seva etapa en solitari va
tenir alts i baixos. Una de les seves
millor cançons de la dècada dels 80, All
Those Years Ago (inclosa al disc
Somewhere In England),
la va dedicar a John Lennon arran del seu assassinat, i després de
Gone
Troppo, un
exercici musical gens comercial publicat l’any 1982 que el
distancia de la industria discogràfica del moment, decideix fer una
aturada que el porta a interessar-se per altres disciplines com el
cinema.
De fet, però, la relació de Harrison amb el
cinema no era nova. L’any 1978 havia ajudat a produir La
vida de Brian, dels Monthy Python, tot
hipotecant la seva sumptuosa mansió Friar Park (“l’entrada de
cinema més cara que algú hagi pagat mai” diria Eric Idle, dels
Python). Però serà a partir de 1980 quan es dedica professionalment
al negoci del cinema amb la creació de la productora Handmade
Films, que produirà films com Mona
Lisa, amb Bob Hoskins i Shangai
Surprise amb Madonna, entre moltes
altres. Handmade
ajudaria de manera decisiva al desenvolupament de la indústria del
cinema britànica als anys 80.
El retorn de George Harrison al món de la música
es produirà l’any 1987 amb un vital Cloud
Nine, que serà previ a la formació
del grup Travelling Wilburys, una reunió festiva que Harrison es va
agafar de manera molt seriosa i que donaria dos brillants treballs
discogràfics. Els ‘germans’ Wilbury eren Bob Dylan, Tom Petty,
Jeff Lyne, Roy Orbison i el mateix Harrison, però la mort sobtada
d’Orbison posaria fi a aquest supergup massa aviat. Mentre,
l’exbeatle s’apunta el 1992 a la proposta del seu amic Eric
Clapton d’acompanyar-lo en una gira al Japó que el revitalitza i
el torna a situar popularment com un dels grans guitarristes de la
història.
George Harrison viu una vida tranquil·la amb la
seva dona Olivia a Friar Park, dedicat a la meditació i a cuidar els
seus enormes jardins. Col·labora activament en l’edició de la
sèrie Anthology,
que recupera velles gravacions i sessions d’estudi dels Beatles,
fins que se li detecta un càncer de laringe el 1997, que se li
reprodueix a principis del 2001. La mort de George Harrison, el 29 de
novembre de 2001, va arribar mentre treballava en un nou disc,
Brainwashed,
que es publicaria el 2002.
La pel·lícula
El director Martin Scorsese ha volgut acostar-se a
la personalitat vital i musical de George Harrison amb Living
In The Material World, un llarg
documental (208 minuts) en la línia de No
Direction Home (sobre Bob Dylan) i
Shine a Light
(amb els Rolling Stones en directe). Evidentment repassa la
trajectòria musical i oficial del mite, amb imatges i documents
inèdits, però també hi té lloc la part més personal de la vida
de Harrison, amb la seva dona Olivia, la seva casa de Friar Park, les
seves aficions (com la jardineria i la Fórmula 1), i la seva vida
espiritual, sense defugir les parts més incòmodes del personatge,
com les seves relacions amoroses i sexuals i la relació amb les
drogues, tot i que sense entrar-hi amb massa profunditat. El mateix
John Lennon diria que “George, en ell mateix, no té misteri. Però
el misteri que hi ha dins George és immens”.
A Living In The
Material World, que a Catalunya es va
estrenar en el marc del festival In-edit de cinema documental
musical, hi intervenen, en forma de declaracions, amics de Harrison
com Paul McCartney i Ringo Starr, Eric Clapton, Yoko Ono, la seva
dona Olivia i el seu fill Dhani, entre molts altres. Eric Clapton,
per exemple, recorda que “era clarivident i innovador. George, per
mi, va prendre alguns elements del R & B, el Rock i el Rockabilly
i va crear una cosa única”.
Article publicat per Ramon Moreno a la revista EL TEMPS, 2 de desembre de 2012