MÉS QUE UN DISC

El 27 d’octubre de 1977 s’editava un dels discos més polèmics de la història de la música rock. Never Mind The Bollocks. Here’s The Sex Pistols acumulava, al moment de la seva edició, un llarg camí d’escàndols i desprestigi. El Sex Pistols van passar en poc temps per tres companyies discogràfiques, dues de les quals els van acomiadar sense publicar el disc i amb la liquidació de la totalitat del contracte. El grup quedava amb les butxaques plenes, socialment estigmatitzat, però sense el desitjat disc de debut. En fi, coses del rock.



Ara, les coses, evidentment, han canviat i una gran multinacional, Universal Music, és l’encarregada de posar en circulació el disc en format super deluxe box set, que es podrà trobar a partir del 24 de setembre. Els seguidors de ben segur que quedaran prou satisfets del que trobaran i alhora potser sorpresos que encara quedi molt material per descobrir dels Sex Pistols. I és que Never Mind The Bollocks. Here’s The Sex Pistols. Super Deluxe Box Set inclou el disc original remateritzat (es van trobar els masters originals, que es creien perduts, a principis d’aquest any durant un trasllat dels arxius de Virgin Records); un cd amb rareses i cares B; un altre amb una actuació en directe de l’any 1977; un parell de dvd’s amb un documental de Julien Temple i altres materials extres; un llibre de 100 pàgines; un single en format vinil; posters, enganxines...

Never Mind The Bollocks és, efectivament, un dels discos més emblemàtics i influents de la història de la música, i reflecteix tota la força del moviment punk, sorgit de la gran crisi econòmica i social dels anys 70. El desencant juvenil, la desafecció social, el rebuig a qualsevulla convenció social era la resposta a una societat que marginava els joves i de la qual aquest joves se’n volien apartar. Tot plegat es manifestaria en un parell d’eslògans que han fet fortuna al llarg del temps: no future i do it yourself. Efectivament, la indumentària era reciclada al 100% i hi havia en la imatge un punt important de provocació: xupes de cuiro decorades i guixades, cabell de punta o ben curts, pintats de colors, amb al cresta característica dels indis mohicans com a element de batalla.

Provocació i ganes de fer diners

Londres de mitjan dècada dels 70 bullia d’elements artístics efímers i peculiars: exposicions trencadores, fanzines, revistes autoeditades, grups musicals arreu... Per a fer música punk no calia ser músic ni tenir cap noció de música. De fet, els mateixos Sex Pistols en són un bon exemple. Només el seu baixista, Glen Matlock tenia alguns rudiments musicals, però juntament amb Johnny Rotten, Paul Cook i Steve Jones (més tard arribaria Sid Vicious), van suplir aquesta mancança de conceptes musicals amb un entusiasme aclaparador, en el que, potser, la música era només una part del producte, que s’acompanyava d’abundants dosis de provocació, nihilisme i ganes de fer quartos per part del seu manager Malcom McLaren.

Els Sex Pistols aviat es converteixen en referent d’un moviment que s’anava expandint a passos de gegant: hi havia també els Buzzcocks (que, ja tenia mèrit, podien fer una versió dels Ramones dos segons més curta que l’original), els Damned o els Clash, més combatius socialment i política. Vist el panorama, la multinacional EMI s’arrisca a oferir un contracte de gravació a Rotten i companyia, però una entrevista televisiva amb Bill Grundy fa esclatar la guerra. L’entrevista dura 1 minut i 40 segons, temps suficient per deixar anar en directe un grapat de paraules escandaloses i atacar i insultar de mala manera el presentador, que, tot sigui dit, semblava provocar-los conscientment. En tot cas es va obrir la veda contra el punk per part de la premsa seriosa mentre alguns concerts són cancel·lats, com rescindit seria també el contracte dels Sex Pistols amb EMI i posteriorment també el que van signar amb A&M Records, que va destruir tots els singles de God Save The Queen que s’havien imprès fins aquell moment.

Serà però una discogràfica petita però amb voluntat de gran, Virgin Records, la que donaria aixopluc els líders del punk i publicaria el seu primer disc, no sense problemes: els treballadors de la fàbrica de discos es van declarar en vaga en veure en què estaven treballant, la campanya de publicitat també va ser vetada a molts mitjans, les botigues importants no el van voler vendre i les emissores de ràdio el van censurar. Malgrat tot el primer single (God Save The Queen) va vendre 150.000 còpies en menys d’una setmana i arribaria al número 2 de les llistes amb una lletra que a banda de demanar que deu salvés la reina, parlava del règim feixista anglès o que “t’han convertit en un imbècil” i recordava reiterativament que no hi havia futur.

A banda del contingut musical de Never Mind The Bollocks, amb peces com la ja esmentada o d’altres destacades dels Pistols com Anarchy In The UK, Bodies, Holidays In The Sun o Pretty Vacant, el disc serà recordat per la seva portada, una de les més imitades de la història de la música. Dissenyada per Jamie Red, va aprofundir en la idea antisistema del punk, presentant sobre fons groc amb lletres de segrest (com si fossin enganxades de retalls de diari) el nom del grup sota el títol del disc format amb diferents tipografies. Senzilla i efectiva, com la música dels Sex Pistols.

 Article publicat per Ramon Moreno al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 23 de setembre de 2012