LES ARRELS DELS BEATLES i ELS ROLLING STONES


La revista musical Mojo és una de les publicacions de capçalera del panorama musical internacional. Està considerada una referència cultural, ja que tracta el fenomen del rock com un fet social de primera magnitud. Al seu llibre Diccionario del Rock y la música popular (Ediciones Robinbook, Barcelona 2005), Roy Shuker diu que Mojo és una "biblia d'estil", pel tractament profund que fa de les notícies i pel seu disseny acurat.

Mojo està centrada, de manera àmplia, en el món del rock, diguem-ne, clàssic. Les seves portades són ocupades per referències indiscutibles de la història de la música i, eventualment, per nous grups i músics amb innegables influències en el passat. No és, evidentment, una revista de consum ràpid, ans al contrari, els seus articles són llargs i molt documentats, escrtis per les millors plomes de la literatura musical. Per posar un exemple, les darreres portades han estat ocupades per: The Beatles, Beach Boys, Steve Marriott, Paul Weller, i New Order.

La revista Mojo s'acompanya en cada número d'un CD gratuït d'un alt interès musical. No es tracta del típic CD promocional inserit a la revista per a poder cobrar un preu més alt per exemplar. Els CD's de Mojo són acuradament planificats i molt treballats, i incorporen una eficaç secció de notes explicatives. La majoria de discos tenen més d'un element que els fa interessants: The New Dictionary Of Blues And Soul (que aplega temes de nous artistes com Eli 'Paperboy' Reed o James Hunter), Africa Rising (amb música de Tinariwen i Ali Farka Toure, entre d'altres), Rebel Music (un recull de cançons de protesta i revolta, de Bob Marley a Gil Scott-Heron), Soul Power (amb temes poc evidents del segell Stax), o una divertida recopilació de nom Cigarettes And Alcohol (amb temes que fan referència al 'plaer' de beure i fumar).

Puntualment els CD's de Mojo reprodueixen de manera íntegra un disc històric determinat i ho fan amb versions de diferents artistes, principalment de l'escena actual. Així, amb el temps han publicat molts discos dels Beatles (el darrer el Yellow Submarine) o el Pet Sounds dels Beach Boys o l'OK Computer de Radiohead. Una altra sèrie aprofundeix en les arrels musicals de diferents grups, dels Ramones als Rolling Stones; aquest és el cas del disc publicat al número 225 de Mojo, corresponent al mes d'agost.

I és que aquest any s'acompleixen 50 anys del primer concert dels Rolling Stones i, també, de la publicació del primer single dels Beatles. Sovint se'ns han presentat els dos grups com a antagònics: els Beatles contra els Rolling Stones i coses per l'estil. La veritat és que no només eren amics, sinó que van col·laborar en algunes ocasions i fins i tot tenen gairebé els mateixos orígens musicals.

Comparant el discos que la revista Mojo ha dedicat a les arrels dels Rolling Stones i, anteriorment, a les arrels de Paul McCartney, observem una coincidència de noms important. Són els grans noms de la història de la música previs als dos grups britànics. Són els grups que tant Mick Jagger, Keith Richards i Brian Jones com Paul McCartney, John Lennon i George Harrison escoltaven de joves i que els van decidir a dedicar la seva vida a la música. Hi ha d'altres CD's per l'estil, per exemple els editats pel segell londinenc Snapper Music, que rastreja amb profundidat vells arxius sonors i que ha dedicat sengles volums a definir les arrels musicals de Lennon i companyia.

En tots ells, dèiem, veiem una coincidència de noms: Bo Diddley, Chuck Berry, The Coasters, Buddy Holly... estan al tracklist de tots els discos d'influències tant de músics dels Beatles com dels Stones. Evidentment hi ha especificitats. Les arrels dels Rolling Stones són més negres, més blues, com Elmore James, Eddie Taylor o Slim Harpo. Els Beatles, per contra, en un moment donat prenen la drecera més rockabilly amb Eddie Cochran i Gene Vincent i, sobretot, Elvis Presley, autèntic catalitzador de passions musicals adolescents d'una determinada generació.

Tots ells, membres de Beatles i Stones tenien en comú la passió per la música. Es formen escoltant aquells temes una i altre vegada i intentant copiar i repetir els ritmes i acords amb els seus atrotinats i poc adequats instruments. Brian Jones estava autènticament obsedit per la música negra americana. Mick Jagger recorda com va queda impressionat ("en va deixa realment sense coneixement") quan va veure tocar Jones un tema d'Elmore James, que mai havia vist interpretar a ningú en directe i que només coneixia pels discos. Brian Jones es passava hores i hores practicant i escoltant un cop i un altre els seus tresors en forma de vinil i parlant a tothora i amb tothom de la música blues i rythm and blues. Va coneixer Alexis Korner, patriarca de la música blues anglesa, de qui va aprendre la seva àmplia saviesa musical fins que va trobar les seves ànimes bessones, uns altres fanàtics de la música negra de nom Mick Jagger i Keith Richards. Els dos es coneixien de l'escola però es van perdre el rastre fins que es retrobaren en un tren camí de Londres i veieren que tenien els mateixos gustos musicals. Richards era especialment devot de Chuck Berry i anys més tard, el 1987, organitzaria un concert d'homenatge al seu ídol. Van ser els Stones qui van fer gran Chuck Berry i li van donar una dimensió històrica.

Chuck Berry era també una passió compartida amb els Beatles. La transcedència musical de Berry és de tals dimensions que John Lennon no va dubtar a dir que "si li haguessim de posar un altre nom al Rock and Roll li podríem dir Chuck Berry".
El cert és que avui dia recordem els Beatles i els Rolling Stones, i tota ua caterva de fans arreu del món celebren els aniversaris més destacats i col·leccionen fins a la darrera peça musical dels seus ídols, probablement els dos grups més importants de la història de la música. Però no és menys cert que ni Rolling Stones ni Beatles serien res sense el bagatge musicals que van adquirir de músics com el mateix Chuck Berry, Buddy Holly, Muddy Waters, Little Richards, Gene Vincent o el Rei Elvis Presley.  

Article publicat al setmanari HORA NOVA, 31 d'agost de 2012