Hem
conegut darrerament la mort de dos il·lustres secundaris del món
del rock. El dia 16 de febrer moria Tony Sheridan, un dels
introductors de rock americà al Regne Unit, però conegut sobretot
per la seva relació amb els Beatles a principis dels anys 60.
Sheridan, resident a Alemanya, va utilitzar els Beatles com a grup
d’acompanyament per a enregistrar un disc a Hamburg per a la
discogràfica Polydor l’any 1961. Aquell disc, que contenia, entre
d'altres, el tema My Bonnie va representar l’inici de la
carrera dels Beatles i va unir per sempre més el nom de Tony
Sheridan al de John, Paul, George i Ringo. La seva mort ha afectat la
família beatlemaníaca, ja que Sheridan era un personatge estimat i
molt proper. Poca gent sap que el seu grup d’acompanyament en les
seves gires per l’estat espanyol era un grup d’Olot i, poc abans
de la malaltia que seria definitiva, s’estava intentant la seva
participació al festival Beatles Weekeend de l’Estartit.
L’altra
mort a la que em referia va succeir el 6 de març. Alvin Lee,
guitarrista de Ten Years After, que va passar a la història arran de
la seva actuació al festival de Woodstock el 17 d’agost de 1969.
Va ser elèctrica i electrificant la interpretació d’Im Going
Home. Lee va viure durant molts anys entre Catalunya i Londres (a
on era veí del seu amic George Harrison).
Un
tercer esdeveniment que volia remarcar abans d’entrar en matèria
és la publicació d’un nou disc amb material inèdit de Jimi
Hendrix titulat People, Hell and Angels. Hendrix, que va morir
el 1970 va publicar tot just 3 discos d’estudi en vida, mentre que
la discografia complerta fins a aquest nou disc tot just aparegut,
inclou no menys de 50 referències.
Els
món del rock, com una moderna religió, té en alta estima els seu
ídols caiguts. La necrofília roquera arriba a límits difícilment
igualables, fins al punt que alguns músics han tingut més
rellevància després de la seva mort que reconeixement en vida.
L’extens saqueig que ha sofert el llegat de Jimi Hendrix té a
veure amb aquest devoció que certs noms encara provoquen. La revista
Forbes publica cada any una llista amb els personatges del món de
l’espectacle que més diners han generat després de morts i noms
com els d’Elvis Presley, John Lennon o el mateix Hendrix hi són
presents en llocs destacats any rera any. Tony Sheridan i Alvin Lee,
com abans Jimi Hendrix, han entrat en una categoria especial
d’aquesta cosa anomenada Rock (en el sentit tant ample que vulgueu
donar al terme).
En
molts casos, una mort oportuna ajuda a sanejar els balanços
econòmics d'una discogràfica. Si el nom és il·lustre, s'engega
una maquinària sincronitzada a escala mundial. És inevitable el
disc recopilatori, millor en format doble i la reedició de l'obra
anterior, millor amb afegits inèdits. Aquell personatge del qual
feia temps que ningú no en tenia notícies i que, probablement,
havia tingut dificultats per a editar els seus darrers treballs, és
ara onmipresent a premsa, ràdio, televisió i internet. La industria
aprofita per a treure del seu cau de seguidors fidels però de
repercussió minoritària l'interfecte per dimensionar el calaix
d'ingressos, i el músic s'acaba convertint en protagonista
involuntari del negoci. Perquè, un cop mort, ja només es tracta del
negoci. Tant de bo, deu pensar el músic en el paradís del més
enllà, la seva companyia discogràfica hi hagués abocat tants
esforços en el seu darrer disc, publicat ja fa molts anys i
completament abandonat a la seva sort pels executius que ara el
reivindiquen.... Noms com Elvis Presley, John Lennon, Buddy Holly,
Jimi Hendrix, Janis Joplin i un llarg etcètera, han generat més
dividends a les seves companyies discogràfiques (avui conglomerats
industrials de l'oci) un cop morts que en vida mateix. Curiositats
del negoci musical.
“Viu
ràpid, mor jove i tindràs un cadàver ben bonic”. Aquesta és una
frase que repetia sovint Mick Jagger als anys 70 i que es va atribuir
a l'escriptor Truman Capote. Efectivament el rock tendeix a situar
com a semi-déus incorruptes els seus morts. Buddy Holly continua
tenint aquella imatge de nen ingenu amb les seves ulleres de pasta
negra; Jimi Hendrix és l'enfant terrible de la
guitarra, salvatge, devot de l'intrument; Janis Joplin té aquella
veu trencada a cops de glops de Suthern Comfort; Keith Moon és
el salvatge bateria; John Lennon conserva aquella imatge de pacífica
tranquil·litat amb els cabells llargs i les ulleres rodones..... Els
veiem allà, damunt l'escenari i escoltem la seva música amb
devoció. La crítica queda per als vius.
La
crónica negra del rock, evidentment, té molts capítols. Hi morts
per accident (Buddy Holly i Otis Reading d'avió; Eddie Cochran i
Marc Bolan de cotxe; Duane Allman de moto), per sobredosis de drogues
i alcohol (Hank William, Billie Holiday, Brian Jones, Jimi Hendrix,
Janis Joplin, Gram Parsons, Elvis Presley...), de manera violenta
(Sam Cooke, per trets; King Curtis i Nancy Spungen, apunyalats;
Marvin Gaye, per trets disparats pel seu pare; John Lennon
assassinats a trets....) . També hi ha suicidis (Phil Ochs, Ian
Curtis, Kurt Cobain...) i alguns per accidents diguem-ne de treball,
com ara descàrregues elèctriques (John Rostill dels Shadows o Keith
Relf dels Yardbirds). I, evidentment, també hi ha mort per causes
naturals (Bob Marley, càncer; Muddy Waters i Roy Orbison, atac de
cor...).
Els
fans han estat sempre molt fidels als seus ídols. La data del 8 de
desembre és recordada arreu del món i la figura de John Lennon es
reivindica cada any com a músic, però també com a símbol de la
pau. Igualment el 16 d'agost els fans i seguidors d'Elvis Presley
peregrinen a Graceland, la seva cas de Memphis per a retre homenatge
a qui va ser el Rei del Rock. I és que el món de la música, el
rock, és certament especial i té les seves pròpies regles. Els
músics són icones que representen alguna cosa més que el que diuen
les seves cançons. John Lennon era l'apòstol de la pau i Kurt
Cobain l'heroi inconformista i rebel. Deixen de ser persones i es
converteixen en símbols, molts cops a desgrat seu i els personatge
pot acabar devorant la persona, que paga un preu molt alt per la seva
fama. Aquell jove amb inquietud musical que somnia ser una
rock'n'roll star, s'acava convertint, efectivament, en una
gran estrella del rock i viu presonera en aquets món. Mor com ídol
i com a ídol serà venerat i recordat.
Ramon Moreno
Publicat al setmanari HORA NOVA, 28 de maig de 2013