Eric Clapton, que s'autodefineix com "un vell bluesman" ha publicat "Old sock", un disc molt personal en el qual es capbussa en les pròpies arrels musicals.
"Sóc
un vell bluesman". D'aquesta manera clou Eric Clapton una
entrevista amb la revista britànica Mojo, en la que repassa la seva
trajectòria musical amb motiu de la publicació del seu darrer disc,
Olds Socks, i reafirmant els
principis bàsics de la seva trajectòria musical.
Eric
Clapton forma part de la reduïda colla de llegendes musicals encara
en actiu que han escrit amb lletres d'or el seu nom a la història de
la música. Algú que ja ha dit tot el que havia de dir al món del
rock es pot permetre el luxe de publicar discos més personals,
allunyats de la necessitat d'un retorn en forma d'èxit de vendes o
de reconeixement públic. De fet, és el que passa amb personalitats
de la talla de Bob Dylan, els Rolling Stones i companyia: són allà,
com a valor refugi d'un panorama musical actual que a voltes sembla
sortit d'una desvastació nuclear. Tant és així que aquest treball
es publica sota el propi segell del guitarrista Bushbrangh Records,
trencant la llarga relació de trenta anys amb Warner.
Old
Socks segueix l'estel·la d'altres treballs de la discografia
d'Eric Clapton en què es capbussa en les pròpies arrels musicals.
Si, bàsicament, la recerca de Clapton s'havia centrat fins ara en el
món del blues primigeni, recatant de l'oblit alguns noms
imprescindibles i oblidats (Robert Johnson, Skip James, Leroy Carr,
Freddy King i un llarg etcètera), ara vol fer un exercici de memòria
nostàlgica amb la reinterpretació de vells temes que el van
acompanyar (d'una manera o altra) durant la seva presa de consciència
musical i d'altres que, senzillament, li agraden. Una recerca del
passat amb intenció d'investigació i actualització d'aquest
llegat.
En tot
cas Old Socks té alguna cosa de casual. S'allunya de treballs
més propers al blues com l'Unplugged, el seu disc amb BB King
o els dedicats a Robert Johnson. El seu origen es remunta a dos anys
enrere, quan per matar el temps entre dos actuacions es dedica a
visitar els estudis de gravació. A la manera del que Paul McCartney
i Rod Stewart havien fet, Clapton gira el cap i mira enrere amb una
barreja d'estils molt evident. Són temes del que Eric Clapton
anomena "pre-rock'n'roll" temes que poc després
confluirien en el naixement del rock: temes blues, swing i standards
de l'època. Però no
volia versionar clàssics, sinó que els volia reinterpetar a la seva
manera i amb el seu estil. Si Kisses On The Bottom és un dels
discos menys maccartians de Paul Mcartney, aquest Old Socks
encaixa perfectament en la discografia de Clapton.
Finalment,
amb una banda bàsica de baix, bateria i teclats (i la seva guitarra,
clar), Clapton enregistra 10 versions i dos temes nous (Every
Litte Thing i Gotta Get Over). Les versions van del rock
i el blues (Goodnight Irene, de Lead Belly) al reggae (Till Your
Well Runs Dry, de Peter Tosh) passant pel jazz (All Of Me, el
clàssic de Gerald Marks i Seymour Simons de1931) i els standards
intemporals (Our Love
Is Here To Stay, de George i Ira
Gershwin) amb aturades a temes d'amics com J.J. Cale (Angel)
i el desaparegut Gary Moore, amb una sentida versión de Still Got
The Blues en la que s'acompanya del vell col·lega d'aventures
musicals Steve Winwood.
I,
precisament, d'amics n'és ple el disc, com no podia ser d'altra
manera en un exercici de divertimento d'aquest nivell. A Old
Sock hi trobem Paul McCartney, el vell Taj Mahal, el mateix J.J.
Cale, la imprescindible bateria de Jim Keltner i el Hammond de Steve
Winwood, a banda d'altres secundaris de solvència constrastada. Un
luxe.
Tot i
que Eric Clapton ja té 68 anys a les esquenes, la seva activitat és
continua. El Crossroads Guitar Festival va aplegar l'abril a Nova
York (amb objectius solidaris) a primeres espases de la guitarra
bluesera, de B.B. King a Buddy Guy, els Allman Brother's o John
Mayer; i per a aquest estiu té una gira preparada per diversos
països europeus, amb l'habitual estada de 5 nits al Royal Albert
Hall de Londres.
Old
Socks és el 21è disc d'estudi d'Eric Clapton. La seva
trajectòria com a guitar hero inclou
gairebé a parts iguals episodis glorisos com una etapa fosca i
difusa. Seva és la guitarra immortal (un dels riffs més recordats
de la història de la música) a Layla,
de Derek and the Dominos; seva la capdal contribució a la
recuperació del blues en versió blanca (amb el padrí John Mayall);
va ser Clapton un dels partíceps dels primer supergrup de la
història, els Cream (el seu company Jack Bruce diu que "el 90%
del que sé del blues ho vaig aprendre de l'Eric").Clapton,
Stratocaster als braços, continua sent aquella mà lenta
i per a molts, encara, com dèien les pintades de Londres, "Clapton
Is Good".
Ramon Moreno
Publicat al DOMINICAL del DIARI DE GIRONA, 2 de juny de 2013