.jpg)
La de
Janis Joplin és, sens dubte, una de les veus més reconeixibles de
tota la música rock. Macerada a glops de wisky i desenganys, aquella
veu inconfusible de Me and Bobby McGee (un tema de Kris
Kristofferson, per cert) era, fidelment, el reflex de l'ànima de la
Joplin. A cada actuació, a cada tema, a cada acord, era capaç de
transmetre una turmentosa i apassioanda vitalitat. La seva aparició
al festival de Monterrey el juny de 1967 la va convertir en musa de
la Califòrnia hippy i la seva trajectòria semblava que li havia
d'oferir generoses dosis d'èxits.
Però,
finalment, la trajectòria vital de Janis Joplin va ser curta, com la
de tantes altres icones de la música. Moria el 4 d'octubre de 1970
amb el cos supurant heroïna, deixant enrera una curta, també, però
intensa trajectòria discogràfica amanida de perles com Summertine
o Piece Of My Heart.
Janis
Joplin va ser sempre una admiradora gairebé forassenyada de la Bessi
Smith, emperadriu del blues als anys 20. Tanta era l'admiració que
el 8 d'agost de 1970 Janis Jplin posa una làpida a la tomba anònima
d'aquella cantant negra que va morir, un 26 de setembre de 1937,
després de patir un accident de cotxe i que (diu la llegenda) cap
hospital la volgués atendre per ser negra.Tot i que aquesta és una
llegenda que amb els anys s'ha demostrat incerta, sí que és cert
que la seva tomba va romandre anònima fins que Janis Joplin va
col·locar la làpida i va contribuïr a la seva recuperació
musical.
I
encara un 8 d'agost de 1969, a partir de les 10 del matí, el
fotògraf Iain McMillan es posava en situació mentre la policia
parava el trànsit al carrer Abbey Road de Londres, just al davants
dels estudis d'EMI, per a prendre 6 fotografies dels Beatles
travessant el pas de zebra.
Ramon Moreno
Publicat al suplement ESTIU del DIARI DE GIRONA, 7 d'agost de 2013