Luis Eduardo Aute, amb dos o tres segons de tendresa


Luis Eduardo Aute és un d’aquells cantants que ultrapassen generacions i espais territorials. La seva obra és admirada arreu del món i són molts els músics que es declaren deutors de la seva música. Ara amb 75 anys a l’esquena es troba convalescent d’una greu malaltia, mentre els homenatges de suport i reconeixement se succeeixen arreu. El darrer ha estat el del festival Barnasants, que ha aplegat músics diversos reten homenatge al mestre, com Maria del Mar Bonet, Estopa, Marina Rossell, Els Amics de les Arts, Jaume Sisa, Pi de la Serra i, com no, Joan Isaac que l’ha versionat sovint al català, i Suburbano el seu grup d’acompanyament habitual.
Aute poeta, Aute cantautor, Aute pintor, Aute cineasta... Sempre Aute. «Al alba» encara emociona l’oïdor, potser més encara avui dia, que han passat tantes coses que se suposaven superades. «Las cuatro y diez» o «De alguna manera» segueixen conservant l’encant i la tendresa de les belles paraules. Per a molta gent, passa el temps i Aute segueix allà, amb les seves cançons d’amor i  ràbia, de reivindicació i decepció... Un autor «fraternalment proper» que deia Joan Isaac. Sempre Aute.

PINTOR, CINEASTA, MÚSIC, POETA....

Abans de la música, Luis Eduardo Aute (nascut a Manila el 13 d’octubre de 1943) comença el seu camí en el camp artístic, amb diverses exposicions als anys 60 (París, Estats Units, Madrid..) i també fa incursió al món del cinema, una altra de les seves grans passions que es reflectirà en moltes de les seves composicions. La capital francesa serà un lloc mític per a tota una generació i allà Aute hi va viure de manera directa les inquietuds juvenils que desembocarien el els fets de Maig de 68 a París i arreu del món. Les referencies parisines es poden resseguir al llarg de tota la seva carrera en les seves cançons. Ambdós passions vitals, art i cinema, sobretot aquest darrer, es manifestaran explícitament en un dels seus millors discos, Cuerpo a cuerpo (1984), que inclou una bellíssima declaració d’amor al cinema com «Cine, cine»: «que todo en la vida es cine y los sueños, cine son».
El primer gran èxit propi d’Aute (abans Massiel havia cantat un tema seu, «Rosas en el mar», amb gran succés; també va escriure per a Mari Trini i Rosa León), seria l’immortal «Al alba», en la que narra el que sembla la història d’algú que ha de ser afusellat l’endemà a l’albada, i una referència als que serien els darrers afusellaments dels franquisme. El tema s’ha mantingut, amb el pas dels anys com una cançó de lluita i llibertat, una cançó que en paraules de Luis García Gil, el seu biògraf, «aconsegueix transcendir més enllà dels seus propis objectius», que no eren altres, que esdevenir una cançó d’amor. Un tema que Aute va cantar, molts anys després, però encara amb aquell deix de rebel·lia quan van recollir el premi LiberPress a Girona un nit d’hivern de 2009. A la mateixa llibertat, amb to imperatiu canta que «Vivir es más que un derecho, es el deber de no claudicar».
Molta gent potser tindrà a la memòria un concert,  que es va batejar «Entre amigos», convertit en nit màgica per atzar dels deus, que no podien restar indiferents davant d’un escenari ocupat per Silvio Rodríguez, Pablo  Milanés, Joan Manuel Serrat i Teddy Bautista. El disc publicat aquell mateix any de 1983 seria un èxit de vendes absolut i serviria també per a connectar Luis Eduardo Aute amb les noves generacions, i obri-li la porta, mai no buscada i potser volguda, del l’èxit i els grans recintes per a les seves actuacions. Alhora constatava l’empremta que Aute havia deixat en d’altres mites de la cançó d’autor. El setlist d’aquell concert funcionaria com una mena de grans èxits d’Aute i, també, de tota una generació: «Queda la música», la bellíssima «Albanta», dedicada al seu fill, «De paso», «No te desnudes todavía», a banda de les ja mencionades anteriorment, «Siento que te estoy perdiendo», o l’extraordinària reflexió sobre el temps passat i estimat que és «Las cuatro y diez».
L’any 1993 un nou disc en directe documentaria els concerts d’Aute amb el cubà Silvio Rodríguez (un altre premi LiberPress a Girona, per cert) , en els que els dos mites navegaven entre els seus poemaris en versió cançó. Impossible no reflexionar sobre aquest generació de músics que han sabut unir bellesa infinita amb reivindicació i lluita, més enllà de fronteres o, precisament, contra aquestes fronteres físiques, mentals i culturals. Recuperant una frase de Pere Camps, ànima del festival Barnasants que també té una pota a La Habana “sense cultura, guanyen ells”. I amb l’Havana Aute també ha mantingut un idil·li llarg i sostingut, en una ciutat i una illa que l’admira. En aquell ciutat es va celebra el concert «La trova le canta a Eduardo», que va cloure el festival català del 2008.

CADÈNCIA CREATIVA

Superada aquell fase de popularitat màxima, Aute es centra en el seu ofici habitual de cantautor d’emocions. La bellesa, l’amor, l’humor irreverent, el sexe (sempre present en la seva obra), van salpebrant els seus discos, que es van succeint amb una cadència capriciosa: Slowly (1992), Alevosía (1995), Aire/Invisible (1998), Humo y azar (2007), Intemperie (2010) i els seus Auterretratos (2003, 2005 i 2009).
El seu camí artístic inclou també algunes col·laboracions en discs de companys i amics de professió, com un disc d’homenatge a Leonard Cohen en el que versiona un tema del canadenc, fins a la seva participació al disc del seu amic Joan Isaac, Joies italianes i altres meravelles, en que canta, en català, «Atenes en flames». Precisament Joan Isaac ha adaptat al català, de manera esplèndida literàriament i musical, algunes de les millors peces d’Aute.
Tanmateix Luis Eduardo Aute ha publicat diversos llibres, alguns llibre-objecte i un munt de poemaris ha fet diverses exposicions artístiques i ha ampliat la seva filmografia sense pausa. El greu infart que va patir el 2016 l’ha mantingut reclòs i centrat en la seva llarga recuperació. Però la presència i el records de Luis Eduardo Aute són ben vius. Agafeu al vol qualsevol dels seus discos i gaudiu de la bellesa de les paraules cantades.
Luis Leonardo Aute da Vinci, com l’ha batejat Joan Isaac, poeta, pintor, cineasta, narrador, cantautor... Ànims, animal!!

(Publicat a la revista Encesa Literària, número 7)