ROBERT CRUMB, APÒSTOL DE LA CULTURA UNDERGROUND


El Museu d'Art Modern de la Ciutat de París acull la primera retrospectiva de Robert Crumb, un dels més grans dibuixants dels darrers 50 anys. Crumb és també un dels apòstols de la cultura underground i encara avui, als 68 anys, és venerat per diverses generacions, com ho demostra precisament, l'exposició Crumb. De l'Underground à la Genèse que es podrà veure a París fins el 19 d'agost.



No és habitual que el còmic ocupi l'espai central d'un museu d'art, però com dèia Bob Dylan, els temps estan canviant, i la contracultura ja no és el que era. Mario Maffi, en el seu clàssic estudi La cultura underground (Anagrama, Barcelona, 1975), enllaça els orígens de l'underground en la beat generation dels anys 50 del segle passat. I si bé en un primer moment la paraula representava el que significava (activitat cultural en certa manera clandestina o minoritària), a partir del 1963 el terme underground es va anar extenent per a acabar englobant una part important de la subcultura juvenil, que clarament, explotaria al San Francisco del 1968, en l'anomenat estiu de l'amor.

Robert Crumb, precisament, s'insta·la a la ciutat californiana l'any 1967, i no només va veure el fonòmen sinó que en va ser protagonista actiu. Crumb havia nascut a Filadèlfia l'any 1943 i de ben jove es dedica al dibuix, amb el seu germà, com a una manera d'escapolir-se de la rigidesa de la vida familiar. Serà a San Francisco que crearà la revista Zap Comix, publicació en la que, a banda del mateix Crumb, que crearia en solitari els primers dos números, hi col·laborarien altres autors psicodèlics com Rick Griffin i també Gilbert Shelton. El darrer número, fins al moment, de Zap Comix es va publicar el 2005.

Com recorda l'escriptor català Lluís Racionero (Memòries de Califòrnia, Edicions 62, Barcelona, 1988), que va viure aquells temps a Berkeley, "el 68 va tenir el seu origen i el seu motor en els mateixos joves que, de bell antuvi, el que varen fer fou protestar amb el seu model de vida alternatiu (...) El 68 no fou una rebel·lió d'idees, sinó de vivències. La gent no protestava amb arguments, sinó amb formes de vida noves, dissonants, incompatibles amb l'establishment." A nivell musical, San Francisco era la gran capital. La música era la punta de llança de la ideologia hippie i la que transmetia els missatges que aquesta generava. Carlos Santana, Jefferson Airplane, Gratefud Dead, The Doors, Jimi Hendirx o Janis Joplin, són només alguns dels noms, potser els més populars, que posen la banda sonora a aquella època.

Robert Crumb viu aquella febre psicodèlica i entra en contacte amb la Janis Joplin, per la que crearà un dibuix que, tot i que destinat en un primer moment a ocupar la contraportada del seu primer disc, s'acabaria convertint en una de les portades més impressionats i reconeixibles de tota la història de la música. Cheap Thrills (disc que s'havia de titular Sex, Dope and Cheap Thrills i que va partir el canvi de nom vista l'oposició a un títol tant explícit per part de Columbia Records), publicat el 1968, atreu des de la mateixa portada, amb uns dibuixos plenament identificables amb l'autor i amb la personalitat de la Janis i que reflecteix també el precís moment en que s'ubica el disc, que conté, tanmateix algunes de les peces més clàssiques i immortals de la passional diva rock del moment, com Summetime o Piece Of My Heart. Quan Janis Joplin li va demanar quant volia a canvi d'aquell dibuix (que Crumb recorda que va acabar durant una llarga nit a base d'amfetamines), l'artista li va dir que amb una "una pessigada a la teta" es donava per pagat. Tot i això, va rebre finalment 600 dòlars, que es van convertir en 21.000 quan l'original es va subhastar a Sotheby's.

Robert Crumb no era, però, aliè al món de la música, tot i que la seva passió era el jazz i el blues i els vell discos de 78 rpm. (en té una col·lecció de més de 10.000 discos). Sempre va afirmar que el rock no era especialment la seva música preferida i, per aquest motiu, va rebutjar una proposta dels mateixos Rolling Stones per a què els dissenyés la portada d'un dels seus discos. Crumb va fer la portada d'quell disc de Big Brother and The Holding Company només per a la Janis Joplin, però amb els anys va mantenir-se fidel al portadisme amb alguns centenars de caràtules de discos que van des de recopilacions de vells bluesmen, fins a música de banjo, o portades per als discos del seu propi grup, The Cheap Suits Serenades, amb els que toca el banjo. Algunes d'aquestes portades es poden trobar al llibre Crumb, la colección de portadas de discos (La Cúpula, Barcelona, 2011).

Però l'ambient general d'aquell estiu de l'amor sí que es va reflectir en Robert Crumb, que es va endinsar en el món de drogues com l'LSD, per a denunciar amb amb les seves curtes vinyetes (a l'estil de la tira periodística) la hipocresia de la societat de la primer potencia mundial mitjançant del sexe, la violencia, les drogues, l'absud, el nihilisme... que transmetia a través de les delirants aventures de personatges com Mr. Natural.

L'exposició de París, evidentment, fa especial incidència en aquesta faceta musical de la creació de Robert Crump. Estructurada en 12 apartats temàtics cronologics (Crumb avant Crumb, Underground, Actuel, Snatch Comic, Des héros peu recommanandables, Éstrange Amérique, Weirdo, Crumb par Crumb, La musique du passé, Cultures populaires, La Génese i Crumb en France) la mostra inclou algunes de le seves creacions més populars, com el Gat Frit, Angelfood McSpade o Schuman The Human. Crumb, de l'Underground à la Genèse aplega 700 dibuixos originals, els quaderns de croquis de l'artista i 200 revistes undegrounds.

No és extrany que França reti un homenatge d'aquesta importància a Robert Crumb. Va ser a través d'aquest país que Crumb va aterrar a Europa amb els seus dibuixos a la revista Actuel, una de les icones de l'esquerra contracultural francesa dels 70. Més tard Crumb i la seva dona, la també dibuixant i col·laboradora Aline, s'instal·larien a la ciutat de Nimes.

Crumb, de l'Underground à la Gènese esdevé una mirada imprescindible a un artista igualment imprescindible de la creació popular.

Article publicat a la revista BONART, agost-setembre de 2012