dissabte, 19 d’agost de 2017

CARLES BENAVENT I CARLOS SARDUY

Crònica dels concerts de Carles Benavent i el cubà Carlos Sarduy al Festival de Jazz de l'Estartit per al Diari de Girona. Podeu consultar la versió original AQUÍ


Jazz Festival Estartit/ Martí Artalejo

Enorme exhibició de talent per a cloure la quarta edició del Festival de Jazz de lEstartit. La joventut de Carlos Sarduy i lexperiència de Carles Benavent van confluir a lescenari de la Costa Brava per a oferir un dels millor moments dun festival que, daltra banda, sha mogut en tot moment per la franja alta dels nivell de qualitat.

El cubà trompetista Carlos Sarduy va ser lencarregat lobrir la vetllada doble amb la seva fusió de jazz i música afrocubana. Sarduy és un nom reconegut a casa nostra, on resideix, gràcies sobretot a la seva participació musical a les bandes sonores de les pel·lícules de Fernando Trueba Chico y Rita i Pedro Almodóvar La piel que habito. També va ser especialment fructífera la seva col·laboració amb Ojos de Brujo, que a banda del reconeixement dun Premi Grammy li va obrir les portes de la popularitat i el reconeixement. Trompetista, però també hàbil percussionista, Sarduy va oferir tot un ventall de ritmes amb una passió encomanadissa que recordava les grans bandes mítiques de sons bebop i ritmes caribenys.

Els encarregats de posar el punt i final a la nit van ser Carles Benavent i la seva família musical. Poques vegades en un escenari és podrà veure un nivell de qualitat, intensitat i amor per la música com la nit de dissabte a lEstartit. Benavent, acompanyat del seu trio (Roger Mas al piano i Roger Blàvia a la bateria), tenia com a convidats especials el saxo Jorge Pardo (a les mans de la flauta travessera) i el trompetista Raynald Colom. A banda, Carles Benavent va congregar lesperit de grans músics i amics, a manera dhomenatge i declaració de principis: el gran i enorme Jaco Pastorius, de qui va recordar els trenta anys de la seva mort; Frederic Mompou i, clar, Paco de Lucía i Camarón de la Isla, dels qui va ser, juntament amb Jorge Pardo, col·laborador.

La cosa doncs, es va moure en els ambients del jazz fusion més aflamencat amb portentoses exhibicions instrumentals. El jazz era la frontera musical permeable que va permetre incursions a daltres territoris propers, sempre sota latenta mirada del baix de Carles Benavent i l’ànima inquieta de Jorge Pardo voleiant per lescenari.

Un luxe i un gaudi de concert, daquells que confirmen que la música és esperit i màgia.

Lany vinent el Festival de Jazz de lEstartit celebrarà el cinquè aniversari. Benavent, Sarduy i companyia van certificar que el nivell està molt alt, però que lEstartit és el referent del millor jazz a nivell internacional.



Ramon Moreno
Publicat al DIARI DE GIRONA, 14 de juliol de 2017

divendres, 18 d’agost de 2017

KANDACE SPRINGS

Crònica del concert de Kandace Springs al Festival de Jazz de l'Estartit per al Diari de Girona. Podeu consultar la versió original AQUÍ

Jazz Festival Estartit/ Martí Artalejo
Diuen que Prince es va enamorar de la seva veu. I va convidar Kandace Springs a participar al concert dels 30è aniversari del disc Purple Rain, un treball que li va obrir les portes de tots els racons del món i el va convertir en un mite generalitzat.

Kandace Springs té, efectivament, alguna cosa daquella rauxa musical de Prince. La seva veu sedueix només de sentir-la per primer cop i només sortir a lescenari el públic ja té la sensació que alguna cosa passarà.

A lEstartit es va presentar en format trio, acompanyada de dos músics joves i eficaços, que puntualment van deixar mostres de la seva força en solos de nivell. Però el seu paper al concert era acompanyar i embolcallar la veu de Springs que era, evidentment, la raó de tot plegat. Una veu que pot ser càlida i potent, fresca i jove, però que entronca nítidament amb les grans dives del blues i el soul. Kandance Springs té lalegria de la joventut i la maduresa de qui ha mirat al passat admirativament.

Als 27 anys podríem definir Kandace com a promesa, però queda clar que ja és una realitat consolidada que ha trobat el camí, i que ara només ha de treballar per a consolidar la seva posició de cara al futur. Va ser el mateix Prince qui li va aconsellar que definís el seu estil en base a allò en què se sentís més còmoda. I Kandace Springs sembla sentir-se molt a gust en els temes tranquils, balades i migtemps; temes melòdics que, daltra banda agraden al públic i li permeten demostrar que té, efectivament, una veu meravellosa, profunda i natural en lexpressió.

El concert de lEstartit va ser, doncs, un concert mesurat i gairebé intimista, que només es va revolucionar un punt just amb el darrer tema. Amb Springs movent-se del teclat Fender Rhodes al piano i demostrant també les seves habilitats amb aquests instruments, va anar desfullant els temes del disc Soul Eyes. Que tingui influències del passat no vol dir que imiti cap dels grans noms que formen part del seu bagatge musical. Kandace Springs té el seu propi estil, a cavall destils, del soul al jazz, passant per uns tocs de blues. No en va es nascuda a Nashville, creuament destils musicals. Al costat dels seus temes propis hi van conviure algunes versions, perfectament integrades al seu estil propi. Va ser meravellosa la seva mirada a «Stay With» Me de Sam Smith i va posar la pell de gallina «First Time I Ever Saw Your Face», que va congregar lesperit de Roberta Flack. Al costat, «Soul Eyes» o «Talk To Me», van constatar el perquè és la nova estrella del prestigiós segell Blue Note i com som al davant duna veu que està cridada a ser una de les properes grans dives de la música.

Ramon Moreno
Publicat al DIARI DE GIRONA, 23 de juliol de 2017

dijous, 17 d’agost de 2017

MADELEINE PEYROUX

Crònica del concert de Madeleine Peyroux al Festival de Jazz de l'Estartit per al Diari de Girona. Podeu consultar la versió web AQUÍ.

 

Jazz Festival Estartit/ Martí Artalejo
La novaiorquesa Madeleine Peyroux va repetir diverses vegades que es trobava al paradís. Aquest paradís era lagradable nit de lEstartit que la va acollir en un dels grans moments daquesta edició del Festival de Jazz. Certament una bella nit, la de dissabte, un públic nombrós i entregat, i un concert íntim en què la lleugera tramuntana es va convertir en una acompanyant més de la veu personal de Peyroux.

Es diu habitualment que les comparacions són odioses. Però no és menys cert que la veu de Billie Holiday, amb qui es compara Peyroux, va estar present al llarg del seu concert estartidenc. També vam tenir present el vell dilema que acompanya sovint els músics i cantautors, la importància de la lletra i la música en cada composició. En el cas de Madeleine Peyroux ambdós aspectes tenen una presència determinant: lletres poètiques, evocadores, reivindicatives, embolcallades per melodies que naveguen per diferents estils, dels jazz al blues, el funk o la bossa nova. No daltra manera es poden entendre les seves visites a temes més o menys populars de cantautors com Leonard Cohen, Bob Dylan o Tom Waits, temes en els que deixa, això sí, la seva empremta personal, a hores dara fàcilment identificable.

Cert que no es podria etiquetar Peyroux com a cantant protesta però la crítica al nou president nord-americà (i als altres mals governants arreu ) hi va estar ben present a lescenari de lEstartit. Això i el seu particular estil melancòlic dinterpretar les cançons. De fet es va donar una dosi dalegria amb una divertida versió dels «Getting Better» dels Beatles, abans de retornar al tipus de cançons que sap fer, damor, blues i beure, com ironitzava. Divertida i propera al públic, Peyroux va demostrar ser una artista de primer nivell gent pagada della mateixa; és coneguda la seva difícil relació amb la fama. Ella que ha tocat al carrer, recorregut mig món, i trepitjat els més reconeguts escenaris, segueix essent un esperit lliure.

Han passat més de vint anys des que Madeleine Peyroux va publicar el seu primer disc, Dreamland, lany 1996, un disc que la situava en la posició de sortida duna exitosa carrera que coronaria amb Careless Love, un treball amb el que aconseguiria ventes de set xifres i que la confirmava com una artista dabast planetari. El seu darrer disc, Secular Hymns, va permetre al públic de lEstartit confirmar que al davant hi tenien una de les grans veus del jazz del moment. Hereva de Billie Holiday? Potser la seva veu recorda la mítica Lady Day, però, posseïdora duna polièdrica personalitat musical, és, en definitiva, ella mateixa: Madeleina Peyroux.

Ramon Moreno
Publicat al DIARI DE GIRONA, 17 de juliol de 2017